S'ha con­si­de­rat sovint que l'apre­nen­tatge del fut­bol a la Masia és tan exclu­siu i incom­pa­ti­ble fora d'ell que qual­se­vol dels seus alum­nes que surti del club està abo­cat al fracàs. Vaja, que jugar bé al Barça no és sinònim d'asso­lir les matei­xes quo­tes d'èxit fora del club. I així s'ha asse­nya­lat amb el dit acu­sa­dor fut­bo­lis­tes que fent-ho força bé al Barça han pas­sat un cal­vari fora d'ell, com donant a enten­dre que l'estil, la màgia del fut­bol del Barça només es pot asso­lir amb la samar­reta blau­grana. Pot­ser aquesta deso­ri­en­tació que pateix el fut­bo­lista que deixa el Barça no és tant perquè ja no dugui la samar­reta com perquè no té els com­panys o l'entre­na­dor que han fet gran l'estil amb què es tre­ba­lla des de la Masia. El cas més des­ta­ca­ble és el de Messi, qui fora del club és un juga­dor amb greus pro­ble­mes asso­ci­a­tius i de lide­ratge en la seva selecció.

Molts juga­dors del Barça han hagut de fer les male­tes, bé per manca d'opor­tu­ni­tats bé perquè el club ha pre­fe­rit fer caixa. Sent bons fut­bo­lis­tes, i en alguns casos, extra­or­di­na­ris fins i tot, han estat una ombra del que van ser com a blau­grana. Un cas recent és el de Valdés, un por­ter com mai no ha tin­gut el Barça, que per tra­jectòria, experiència i edat (33 anys) hau­ria de ser titu­laríssim en qual­se­vol dels grans equips d'Europa i que ara mal­viu com si fos un empes­tat. Al Barça ho va ser tot i fora d'ell no és ningú. Gerard Deu­lo­feu havia de ser el Cris­ti­ano de la Masia i fa anys que intenta llui­tar con­tra el fan­tasma que el per­se­gueix de gran juga­dor al qual li pas­sen els anys i segueix sense escla­tar.

La Masia pro­du­eix fut­bo­lis­tes d'altíssim nivell els quals, si tenen una opor­tu­ni­tat cons­tant al pri­mer equip, hi ha ele­vadíssi­mes opci­ons que aca­bin tri­om­fant. És qüestió de creure-hi i de man­te­nir-los, de con­fiar i en certa forma d'assu­mir que si han estat bons en el fut­bol for­ma­tiu és més que pro­ba­ble que ho siguin per al pri­mer equip.

En els últims dies el Barça ha patit la dar­rera sor­tida d'uns dels seus, encara que per a la visió cre­matística del club, amb els 30 mili­ons del traspàs de Pedro al Chel­sea, es dóna per bona la marxa. El Barça sem­bla que ha pri­o­rit­zat fer caixa (porta 120 mili­ons recap­tats en els dar­rers anys per juga­dors de la Masia) en comp­tes de tenir juga­dors en el pri­mer equip.

El cas de Pedro sí que és, al meu enten­dre, un clar exem­ple del fut­bo­lista que fora de la pei­xera pot sen­tir-se des­col·locat i abai­xar el ren­di­ment. És el típic juga­dor pel qual pot­ser no es faria una gran aposta, però en mans d'un tècnic que li doni con­fiança i con­tinuïtat, com va pas­sar fa anys, és capaç de treure el millor de si en bene­fici del club. Fa anys que a Pedro se l'ha asse­nya­lat com que estava per sota del seu ren­di­ment, i jo crec que només era qüestió de reo­ri­en­tar-lo i man­te­nir la con­fiança en ell. Fa un any que el canari la va per­dre i ara un altre entre­na­dor està dis­po­sat a jugar-se-la amb ell sense embuts.

Mal­grat estar ara sí fora de la pei­xera, Pedro pot repre­sen­tar el juga­dor que no neces­sita ves­tir de blau­grana per treure el millor de si. Con­fiança i con­tinuïtat, el que li van man­car l'any pas­sat. Per començar, un gran diu­menge amb gol, assistència i desig­nat el millor juga­dor del par­tit amb el Chel­sea.