L'expulsió de Piqué en el partit de tornada de la supercopa d'Espanya és l'oportunitat perquè el Barça es torni a plantejar el seu capteniment al camp. Hi ha hagut molts entrenadors que animaven els seus jugadors a protestar-ho tot per condicionar l'actitud dels àrbitres. El Barça se n'ha encomanat i, en comptes de ser un equip modèlic, en aquest cas ens regala sovint escenes teatrals de dolor dels que han rebut algun cop o una traveta, i potser ho fan amb la creença que així impressionaran més. Jo somio que un dia recuperarà l'esperit espartà i si li tiren a terra algun jugador aquest caurà, s'espolsarà les restes d'herba o terra que li hagin pogut quedar i continuarà jugant amb naturalitat. Si el cop és fort de veritat, es retirarà impertèrrit a la banda perquè l'atenguin. I si és ell qui, involuntàriament, ha comès una falta, es posarà les mans enrere i acceptarà la possible sanció de l'àrbitre. Si el Barça arribés a aquest punt, a part que fins ara és el que millor joc practica, tindria un caire més per ser diferent. I amb bons resultats, perquè si a un futbolista el fan caure no cal que faci veure que li han trencat la cama. Amb la simple caiguda o fins i tot un petit desequilibri, ja n'hi ha prou perquè xiulin penal. Seria l'equip model.

En veure, a vegades, la reacció dels jugadors amb més toc, com poden ser Piqué o Neymar, un es pregunta si la seva densa vida parafutbolística no els influeix el subconscient per, en ocasions determinades, provocar una expulsió i treure's la pressió de sobre per uns quants dies. A Neymar li va suposar, en la copa Amèrica, més vacances, i a Piqué, ara, més tranquil·litat. I tots dos són necessaris perquè el desequilibri que provoca el primer fa que puguin ser més efectius els altres dos davanters. I el segon, si coincideix amb Busquets, ara també de baixa, genera aquest motoret que tira endavant l'equip, que és el que hem trobat a faltar en uns quants partits.