En l'esport sovint es pensa en els de casa per convicció o per necessitat. És com es mouen els clubs. Més per obligació que per seguir un model estudiat i valorat en alguns casos. Es vol treballar sovint amb uns paràmetres de formació continuada destacant i reforçant els valors que s'imparteixen. Es vol fer escola amb una forma d'actuar i de comportar-se. Amb empremta pròpia. Molts esportistes ho agraeixen i ho tenen present per sempre més. I els clubs poden lluir orgullosos el seu treball des de la base. A vegades, però, es capgira el futur dissenyat en només un moment. Només amb un moment n'hi ha prou. L'esport té cops amagats que apareixen en el moment més inesperat. Els tècnics que treballen diàriament en l'esport de formació saben, i en són conscients, que malgrat tenir a les mans esportistes que poden ser triats entre el bo i millor de cada casa i ser candidats a l'excel·lència, es poden quedar pel camí. Molts s'hi queden. Generar moltes expectatives mai no és bo. Per exemple, a Can Barça, la millor fornada dels últims anys ja ha passat i no acostuma a ser massa freqüent que tornin a aparèixer un grapat de jugadors per al primer equip de forma continuada malgrat els esforços i el treball que es fa. Molts han passat amb una classe reconeguda i en canvi mai no han tingut lloc al primer equip. És una inversió que a llarg termini probablement pot donar resultats. Però no és segur. Si es barra el pas als que pugen amb fitxatges externs es pot fer tremolar el projecte pel fet que no s'aprofiti el que es produeix a la casa, que ha crescut entre cotons i pensant en el futur immediat de l'entitat. Hi ha clubs que es decanten per estalviar-se els anys de formació i prefereixen invertir en fitxatges contrastats. No tenen paciència ni ganes d'influir en la formació i els valors ni fer escola. Sovint depèn de les urgències esportives que es tinguin. Més val fitxar sobre segur a cop de talonari i no invertir en la formació. Algú pot pensar que valors i escola no fan guanyar partits, però al Barça, per exemple, aquesta política li ha permès viure els millors anys de futbol que es recorden. I amb títols com mai. I amb molta gent de la casa. Val la pena confiar, esperar i encreuar els dits per recollir una bona collita, si és possible. També és veritat que hi ha etapes esportives en què les circumstàncies o una mala planificació esguerren projectes que haurien pogut anar molt més lluny. La feina estava feta i alguns futbolistes o esportistes de qualsevol disciplina s'han de buscar les garrofes fora de casa. És inevitable. No hi ha lloc per a tothom però cal persistir sempre en els valors i en el fet de fer escola. Contrasten polítiques ben diferents a clubs diferents i esports diversos: apostar pels de la casa amb convicció i per convicció. Amb valors i fent escola. Confiar en els de casa sense convicció per una qüestió econòmica. Vendre o malvendre per sobreviure i inevitablement tornar a començar. Tirar de talonari i comprar fora tot el que es necessiti per farcir un projecte esportiu al marge de valors i escoles. Hi ha de tot.