L'atletisme és l'esport en què més països acostumen a veure com els seus esportistes pugen al podi en uns campionats del món. Tampoc no és gaire complicat, perquè en un campionat com el que s'està fent aquests dies a Pequín es posen en joc fins a 47 títols. L'atletisme només tindria un rival en aquest aspecte, la natació, perquè en un mundial aquàtic, com el que vam viure fa unes setmanes a Kazan, es disputen fins a 75 proves, però tampoc. A Kazan van pujar al podi nedadors de 31 federacions diferents. A Pequín, després de cinc jornades de competició, i quan encara en queden quatre –i 24 finals per disputar–, ja hi ha 33 federacions que han vist com alguns dels seus atletes pujaven al podi. No hi ha color. L'atletisme és l'esport més universal a l'hora de repartir medalles. No entraré ara a discutir si arreu del món es juga més a futbol, a voleibol, a bàsquet o a tennis de taula. El que és clar és que en cap altre esport la repartidora de medalles és tan democràtica com en l'atletisme. Com va passar ahir a Pequín. Es van disputar cinc finals, amb quinze medalles en joc, i atletes de dotze països diferents van pujar al podi. I de les sis associacions continentals en què es divideix la IAAF, només Àsia i Oceania no van tastar el podi –cosa que sí que havien fet el dia abans–. Més encara. Julius Yego (Kenya) va guanyar en el llançament de javelina i Wayde van Niekerk (Sud-àfrica), en els 400m m. Mai cap atleta d'aquests països no havia pujat a un podi mundial en aquestes proves. La cubanaYarisley Silva és la primera campiona mundial del seu país en el salt amb perxa. Al podi de la javelina hi va pujar un egipci i al dels 3.000 m obstacles femenins, una alemanya, dos fets que no havien passat mai en un campionat mundial. I el bronze de Felicitas Krause en els obstacles demostra que les potències històriques europees també tenen reptes per superar en els grans campionats.