Exceptuant alguna honorable excepció –que alguna n'hi deu haver– i acceptant el risc de semblar injust davant l'audiència, només aconsegueixo distingir entre tres categories d'àrbitres: els dolents, els molt dolents i els pitjors. El tal Santiago Jaime Latre, que ens va arbitrar dissabte al Camp Nou, el poden posar vostès en l'opció que vulguin. La qüestió és opinable.

El que és indiscutible és que les mans de Torres dins l'àrea, després d'una finta de Neymar, alterant la trajectòria de la pilota, són un penal com una casa. De la mateixa manera, que qualsevol que hagi jugat a futbol amb fitxa federativa, sap que l'entrada d'Angeleri sobre Suárez, i el contacte que se'n genera, a aquella velocitat d'execució, és més que suficient per desequilibrar el davanter. Segon penal, no xiulat. Faig l'aclariment perquè, algunes vegades, els comentaris d'alguns analistes em sonen com si a un ase li deixéssim pinçar les cordes d'una lira; imatge punyent extreta del deliciós Elogi de la follia del cèlebre humanista que va ser Erasme de Rotterdam (1466-1536),
sigui dit amb tots els respectes i sense ànim d'ofendre.

Tot això, a més de la permissivitat arbitral amb el joc dur dels nostres rivals que es va tornar a posar de manifest una vegada més; una circumstància que ja sembla que tenim tristament assumida com a normal. En aquesta ocasió, doncs, el defensa més expeditiu –és un eufemisme– del Màlaga no va ser, com tots els precedents apuntaven que ho seria, el tal Weligton Robson, que va haver d'abandonar el camp en el minut 25 –i el futbol ho va agrair–, sinó l'àrbitre del col·legi aragonès, un cromo més a afegir a la galeria dels espants arbitrals que ja ens han jutjat en aquest inici d'una temporada que serà molt dura.

Comptat i debatut, el partit contra el Màlaga hauria canviat radicalment si en el primer acte s'hagués xiulat el que s'havia de xiular. Això tinguem-ho clar. I ja hauria estat el súmmum de la injustícia que en l'última jugada, que ens agafa incomprensiblement descol·locats, els andalusos, que ni amb l'1-0 en contra van fer un mínim pas endavant, ens hagués empatat un partit que, tot i que no estem frescos, un detall que es nota sobretot en l'última passada i la definició –la gira pels EUA i les dues supercopes ens estan passant factura física–, hauríem d'haver liquidat sense angúnies.

La gala de Mònaco

Que en prengui bona nota de tot plegat el president del Barça, al qual se'l veia molt satisfet en la gala del sorteig de la Champions League, ocupant un lloc de privilegi al costat del tal Michel Platini. “Hem fet una festa del Barça a Mònaco”, deia traient pit Josep Maria Bartomeu. Està molt bé. Però que els vapors del glamur monegasc no li entelin els vidres de les ulleres. A Mònaco, la UEFA es va limitar a ser correcta amb el club que els últims deu anys ha elevat el futbol a una categoria superior.

Jo em quedo amb la imatge del mateix Bartomeu també assegut al costat de Platini a la llotja del Dinamo Arena de Tbilisi. Encara no donàvem crèdit a l'esperpèntica sanció que ens havien endinyat per les estelades de Berlín i allí, davant dels seus nassos, un àrbitre escocès anomenat William Collum protagonitzava un altre arbitratge calamitós. Que s'arbitrés un campió d'Europa d'aquella manera demostra com estan les coses a dia d'avui. Alerta amb els arbitratges a la Champions, també. Aquest és el tema que ens ha de preocupar.