El director tècnic de la Federació Espanyola d'Atletisme, Ramon Cid, va dir, en el moment de fer balanç de l'actuació espanyola en el campionat mundial de Pequín, que a l'atletisme espanyol hi havia una bona classe mitjana però que li fallava l'aristocràcia. Amb la paraula aristocràcia, Cid es referia als atletes que poden lluitar per guanyar alguna medalla en els campionats del món o els Jocs Olímpics. L'equip espanyol va acabar a Pequín amb una medalla d'or –Miguel Ángel López, en els 20 km marxa– i un cinquè lloc –Ruth Beitia, en el salt d'alçada–, la qual cosa fa pensar que la classe mitjana tampoc no va estar gaire bé a la capital xinesa.

En tot cas, la frase de Ramon Cid serveix per mirar el medaller de Pequín d'una altra manera i anar més enllà dels guardons que s'han emportat Kenya, Jamaica o els Estats Units i els que ha perdut Rússia, la triomfadora del mundial del 2013 –que es va fer a Moscou, això sí–. I en aquesta altra mirada al medaller destaquen el que han fet dues de les grans potències europees, Alemanya i França. Una per a bé, Alemanya, i una altra per a mal, França.

Alemanya ha acabat setena en la llista de medalles, amb un total de vuit medalles, de les quals dues d'or. En el campionat d'Europa que es va fer l'any passat, Alemanya va ser la tercera en el medaller, rere la Gran Bretanya i França, amb quatre medalles d'or i un total de vuit guardons. O sigui que els atletes alemanys han estat capaços de guanyar la mateixa quantitat de medalles –de diferent valor, això sí– en un campionat d'Europa i en un de mundial disputat en dos anys consecutius. I a Pequín els alemanys van guanyar quatre medalles en el seu punt fort, els llançaments, però també van pujar al podi en les curses, els salts i les proves combinades. I si mirem els finalistes, Alemanya va acabar quarta, rere els Estats Units, Kenya i Jamaica, amb un total de 28 atletes –nou més que els britànics– entre els vuit millors del món.

França és l'altra cara. En l'europeu del 2014 va guanyar nou títols i un total de 23 medalles, que a Pequín s'han convertit en dues medalles de bronze. Fins i tot els va fallar el saltador de perxa Renaud Lavillenie, una de les apostes més segures –fins i tot més que Usain Bolt en els 100 m, d'abans del mundial–. Si mirem els llocs de finalistes, França passa del lloc 31 del medaller a l'11, però amb 13 atletes entre els vuits millors del món tampoc no és per tirar coets.

Tornant a la classe mitjana. Tant Alemanya com França poden tenir grans oscil·lacions en els medallers dels campionats –les lesions o les retirades poden influir conjunturalment–, però tenen una base, d'on surt la classe mitjana, ben forta, molt més consolidada que no pas l'espanyola –i catalana, per descomptat–. Només cal mirar els resultats dels campionats europeus júniors. Arribar a ser membre de l'aristocràcia ja és una altra història.