La primera aturada de la lliga dóna peu a fer balanç de la posada en escena del nou curs blaugrana. De manera sorprenent (o no tant atesa la poca memòria del món del futbol) no són poques les veus que situen l'anàlisi en una conclusió de cert consens: excepte el desastre de Bilbao que va fer miques el sextet, el Barça tira endavant els partits malgrat no jugar tan bé com la temporada passada. Va jugar bé el Barça el curs passat? El triplet ha deixat instal·lada la sensació que sí, però la valoració que es feia del joc blaugrana ja entrats en l'últim terç de temporada no era pas aquesta. Recordem, per exemple, el partit de Balaídos, guanyat per 0-1 amb gol de Mathieu i Luis Enrique arrecerat a la banqueta per no veure l'últim atac del Celta. Faltaven dos mesos per acabar el curs i el joc de l'equip continuava generant molts dubtes. No, el Barça no va jugar bé l'any passat, cosa que no resta mèrit al triplet sinó que n'hi afegeix, perquè dessacralitza el dogma que el Barça només pot guanyar des de l'excel·lència futbolística tal com l'hem conegut les últimes dècades. Sí que va excel·lir Messi, clau magna a la qual es van afegir altres factors igualment transcendents: l'entesa de Leo amb Neymar i Luis Suárez, l'òptim estat físic amb el qual Rafael Pol va fer arribar l'equip a final de temporada, l'engranatge de Rakitic, que toqués any bo de Piqué, que Alves hagués d'espavilar-se per estampar la firma en algun contracte, que Xavi encara hi fos, que en comptes de perdre un porter se'n guanyessin dos, que Luis Enrique entengués a temps el seu paper, més de vetllador de l'obra que no pas d'arquitecte, i que la flaire del triplet desboqués la fam de títols d'un equip que, amb la glòria esportiva, va tapar llacunes institucionals i estructurals. I pel que ara descobrim, també va canviar la percepció del seu propi futbol, que no feia el pes en present però que es recorda idealitzat amb la perspectiva del temps. Que en aquest cas vol dir de l'èxit.