La magnitud del futbol fa que aquest esport tingui la capacitat d'actuar com un pervers amplificador de tot allò que l'envolta. La bombolla futbolera defuig la coherència i s'instal·la per sobre dels paràmetres de la resta dels mortals. El Manchester United acaba de fitxar un jugador francès de 19 anys per 80 milions d'euros (ni que siguin 50 fixos, més 30 en funció de resultats esportius). Anthony Martial aterra al seu nou club conscient que el seu rendiment es mesurarà, en bona part, en funció del seu cost. Un cost amplificat i pervers, del qual el protagonista és el menys culpable. El mercat ha tornat a sumes desorbitades i allunyades de la realitat. Si pagar aquestes quantitats per cracs consagrats ja és d'una moralitat reprovable, pagar-les per un noi de 19 anys que ho té tot per fer resulta delirant. El mateix United i el Madrid van protagonitzar el ridícul de l'estiu. El no-traspàs de De Gea hauria provocat dimissions en qualsevol altra empresa. El futbol es mou per regulacions i dinàmiques alienes a la resta de la societat. El mateix Florentino segur que no aplica la mateixa lògica en les seves empreses que al Madrid. O sí. De Gea i Keylor Navas tenen un panorama galdós, sobrevingut per la ineptitud dels clubs. El mercadeig en els últims instants del termini s'allunya de qualsevol exercici rigorós i planificat. Algú dirà que fitxar a última hora forma part de l'estratègia per abaratir costos. Els preus dels últims fitxatges sonats –De Bruyne i Martial– ho permeten qüestionar. L'amplificador pervers acaba distorsionant el valor del futbol. Sort que de vegades el mateix amplificador també serveix per a bones causes. El Bayern de Munic donarà un milió d'euros i crearà un centre per acollir refugiats que arribin a la ciutat bavaresa. És l'altra cara de l'amplificador. I ara m'adono que jo mateix he caigut en la trampa. Hauria d'haver començat pel Bayern i acabar amb Martial. No és gens fàcil remar en contra de la perversió de l'amplificador.