Algú, molt innocent (deixeu-m'ho dir), podria pensar que l'episodi de De Gea passarà factura a Florentino Pérez. El cas el deixa en mal lloc, a ell i al Real Madrid, davant del futbol mundial. De Gea seguirà a Manchester després d'haver-se declarat en rebel·lia, de decebre miserablement la graderia d'Old Trafford (que l'adorava) i de desafiar Louis van Gaal. Les promeses del president del Real Madrid i del seu representant, Jorge Mendes, han deixat el porter internacional espanyol amb el cul a l'aire. Si ets membre d'aquest meravellós món del futbol, sigui al nivell que sigui, entendràs que la multimilionària indemnització no cura el cop. Mentrestant, Keylor Navas continuarà defensant la samarreta blanca tot i haver estat refusat per la institució i obligat a marxar cap a Anglaterra just quan començava a tastar la titularitat i el reconeixement del Santiago Bernabéu. El porter de Costa Rica seguirà, però no oblidarà.

Florentino Pérez, com tants altres cops, s'ha passat els codis del futbol per on li ha semblat, com si ell hagués inventat la pilota, com si ell hagués escrit amb els seus gols la història del club, com si res hagués de passar sense que ell decidís. El que va fer dilluns és un tret al cor a l'essència d'aquest esport, una falta de respecte i un exemple de la miserable mercantilització que tantes vegades prostitueix el futbol. Hi ha codis que s'han construït al llarg de la història del futbol i que han ajudat a transformar-lo en una enorme indústria de valors amb els quals els presidents acostumen a omplir-se la boca. Lamentablement, gairebé sempre són paraules i res més.

Florentino, per exemple, segur que es riu d'Abdón Porte, defensa del Club Nacional de Montevideo uruguaià. Va arribar l'any 1911 i de seguida es va convertir en l'ídol de l'afició. No tenia unes grans condicions tècniques, però el seu amor pels colors feien que donés el dos-cents per cent cada partit. Una cosa de bojos. El Indio jugava de Busquets i, a més d'aixecar la moral de l'afició (estava en plena crisi d'èxits), va portar els títols de lliga de 1915, 1916 i 1917. Porte era tant del Nacional que explicava sovint als seus companys que el dia que no pogués jugar la seva vida ja no tindria sentit i se la trauria. El 1918, amb trenta-set anys, el seu rendiment va començar a decréixer i el club va fitxar Alfredo Zibecchi. Abdón Porte, com Xavi l'any passat, jugava i no jugava, i va deixar de sentir-se imprescindible. El 4 de març de 1918 va complir l'amenaça. Després de jugar i guanyar Charley per 3 a 1 i de celebrar-ho a la seu del club, com aleshores era tradicional, el futbolista va agafar l'autobús destinació Parque Central (l'estadi) i es va disparar un tret al pit. Si no era titular ja no valia la pena seguir vivint. Va transcendir una carta al president del club, José María Delgado: “Li demano que facin per mi el que jo vaig fer per vostès: cuidin la meva família i la meva estimada mare”, i va deixar un verset: “Nacional aunque en polvo convertido / y en polvo siempre amante. No olvidaré un instante / lo mucho que te he querido. / Adiós para siempre.” A més, va demanar ser enterrat al costat dels seus ídols del Nacional, els germans Bolívar i Carlos Céspedes, que havien mort per culpa de la verola en plenitud futbolística amb 23 i 25 anys. Tres llegendes juntes. Avui la tribuna de l'estadi del Nacional es diu Abdón Porte i en cada partit es desplega una pancarta amb un missatge per als jugadors: “Per la sang d'Abdón.”

L'exagerat exemple de Porte és l'essència dels comportaments de tants i tants jugadors que mai deixarien tirats els seus companys. El cas De Gea és de vergonya aliena i serveix d'avís per als jugadors i l'afició del Madrid, però també per als de la resta de clubs del món. El món del futbol no oblida episodis com aquest.