Algú, molt inno­cent (dei­xeu-m'ho dir), podria pen­sar que l'epi­sodi de De Gea pas­sarà fac­tura a Flo­ren­tino Pérez. El cas el deixa en mal lloc, a ell i al Real Madrid, davant del fut­bol mun­dial. De Gea seguirà a Manc­hes­ter després d'haver-se decla­rat en rebel·lia, de dece­bre mise­ra­ble­ment la gra­de­ria d'Old Traf­ford (que l'ado­rava) i de des­a­fiar Louis van Gaal. Les pro­me­ses del pre­si­dent del Real Madrid i del seu repre­sen­tant, Jorge Men­des, han dei­xat el por­ter inter­na­ci­o­nal espa­nyol amb el cul a l'aire. Si ets mem­bre d'aquest mera­vellós món del fut­bol, sigui al nivell que sigui, entendràs que la mul­ti­mi­lionària indem­nit­zació no cura el cop. Men­tres­tant, Key­lor Navas con­ti­nuarà defen­sant la samar­reta blanca tot i haver estat refu­sat per la ins­ti­tució i obli­gat a mar­xar cap a Angla­terra just quan començava a tas­tar la titu­la­ri­tat i el reco­nei­xe­ment del San­ti­ago Ber­nabéu. El por­ter de Costa Rica seguirà, però no obli­darà.

Flo­ren­tino Pérez, com tants altres cops, s'ha pas­sat els codis del fut­bol per on li ha sem­blat, com si ell hagués inven­tat la pilota, com si ell hagués escrit amb els seus gols la història del club, com si res hagués de pas­sar sense que ell decidís. El que va fer dilluns és un tret al cor a l'essència d'aquest esport, una falta de res­pecte i un exem­ple de la mise­ra­ble mer­can­ti­lit­zació que tan­tes vega­des pros­ti­tu­eix el fut­bol. Hi ha codis que s'han cons­truït al llarg de la història del fut­bol i que han aju­dat a trans­for­mar-lo en una enorme indústria de valors amb els quals els pre­si­dents acos­tu­men a omplir-se la boca. Lamen­ta­ble­ment, gai­rebé sem­pre són parau­les i res més.

Flo­ren­tino, per exem­ple, segur que es riu d'Abdón Porte, defensa del Club Naci­o­nal de Mon­te­vi­deo uru­guaià. Va arri­bar l'any 1911 i de seguida es va con­ver­tir en l'ídol de l'afició. No tenia unes grans con­di­ci­ons tècni­ques, però el seu amor pels colors feien que donés el dos-cents per cent cada par­tit. Una cosa de bojos. El Indio jugava de Bus­quets i, a més d'aixe­car la moral de l'afició (estava en plena crisi d'èxits), va por­tar els títols de lliga de 1915, 1916 i 1917. Porte era tant del Naci­o­nal que expli­cava sovint als seus com­panys que el dia que no pogués jugar la seva vida ja no tin­dria sen­tit i se la trau­ria. El 1918, amb trenta-set anys, el seu ren­di­ment va començar a decréixer i el club va fit­xar Alfredo Zibecchi. Abdón Porte, com Xavi l'any pas­sat, jugava i no jugava, i va dei­xar de sen­tir-se impres­cin­di­ble. El 4 de març de 1918 va com­plir l'amenaça. Després de jugar i gua­nyar Char­ley per 3 a 1 i de cele­brar-ho a la seu del club, com ales­ho­res era tra­di­ci­o­nal, el fut­bo­lista va aga­far l'autobús des­ti­nació Par­que Cen­tral (l'estadi) i es va dis­pa­rar un tret al pit. Si no era titu­lar ja no valia la pena seguir vivint. Va trans­cen­dir una carta al pre­si­dent del club, José María Del­gado: “Li demano que facin per mi el que jo vaig fer per vostès: cui­din la meva família i la meva esti­mada mare”, i va dei­xar un ver­set: “Naci­o­nal aun­que en polvo con­ver­tido / y en polvo siem­pre amante. No olvi­daré un ins­tante / lo mucho que te he que­rido. / Adiós para siem­pre.” A més, va dema­nar ser enter­rat al cos­tat dels seus ídols del Naci­o­nal, els ger­mans Bolívar i Car­los Céspe­des, que havien mort per culpa de la verola en ple­ni­tud fut­bolística amb 23 i 25 anys. Tres lle­gen­des jun­tes. Avui la tri­buna de l'estadi del Naci­o­nal es diu Abdón Porte i en cada par­tit es des­plega una pan­carta amb un mis­satge per als juga­dors: “Per la sang d'Abdón.”

L'exa­ge­rat exem­ple de Porte és l'essència dels com­por­ta­ments de tants i tants juga­dors que mai dei­xa­rien tirats els seus com­panys. El cas De Gea és de ver­go­nya ali­ena i ser­veix d'avís per als juga­dors i l'afició del Madrid, però també per als de la resta de clubs del món. El món del fut­bol no oblida epi­so­dis com aquest.