L'esport professional requereix preparació, actituds, entrenament, esforç, dedicació plena (o gairebé), esperit de sacrifici i de superació, il·lusió que sovint no sempre són compensats amb la victòria, perquè no és del tot cert allò que el que importa és participar, ja que quan hom fa tants sacrificis per mantenir-se entre l'elit de l'esport professional el que desitja és guanyar. Tot això és perceptible en qualsevol competició esportiva professional.

Tanmateix, no sempre veiem l'esport de la mateixa manera. Hi ha esports, com el futbol o el bàsquet, per exemple, en què l'emoció que dóna l'assistència a l'estadi no pot ser substituïda per les imatges televisives encara que aquestes permetin observar millor les jugades, la distribució dels jugadors al camp o la repetició de les jugades més importants. En canvi, hi ha esports que no es poden copsar en tota la seva dimensió sense les imatges de la televisió, com per exemple les carreres, excepte si aquestes tenen lloc en un circuit tancat.

Tot això ve a tomb per la cita anual de les tres grans competicions del ciclisme per etapes: el Giro, el Tour i la Vuelta, que és on competeixen els millors equips i els millors professionals. Sens dubte pot resultar emocionant per a l'espectador veure passar per uns segons els ciclistes per davant del lloc de la carretera on s'ha situat, però per copsar tot el sacrifici i la dedicació que comporta un dels esports més durs que es pugui practicar no hi ha res millor que les transmissions televisives, que et permeten veure cada etapa des de l'inici fins al final i copsar així no només el nivell de preparació i de professionalitat dels esportistes sinó alhora les estratègies que utilitza cada equip i el suport i les ajudes que reben els caps de files. Sense aquesta ajuda de la resta de l'equip els ciclistes més destacats no guanyarien les curses, perquè, paradoxalment, aquest és un esport que pot semblar individual però que és bàsicament d'equip.

I, a vegades, es donen etapes que són veritables perles, com la d'Andorra de dimecres en la Vuelta, una etapa que l'organització va demanar a Joaquim Rodríguez que dissenyés com a bon coneixedor del terreny, ja que s'hi entrena i hi resideix. Altres etapes van ser dissenyades per altres corredors com ara Alejandro Valverde. I Purito Rodríguez va proposar una etapa èpica. Breu, de 138 quilòmetres, però amb sis ports (quatre de primera categoria, un de segona i un d'especial) i més de 5.000 metres de desnivell positiu. Una etapa brutal, de les que fan afició (si més no televisiva i a pesar d'unes transmissions manifestament millorables) i de les que permeten gaudir de tot l'espectacle, la duresa i els valors que envolten aquest dur esport que és el ciclisme. L'etapa no la va guanyar Rodríguez –cinquè–, però va servir per deixar sense opcions dos dels homes forts del pilot, Chris Froome, guanyador del Tour d'enguany, i Nairo Quintana, guanyador del Giro l'any passat, i fer una primera selecció entre els aspirants al podi final.

En definitiva, un esport de gran tradició a casa nostra i que mereixeria més consideració de la que habitualment li dediquen els mitjans de comunicació, excepte quan es produeixen casos de dopatge, el forat negre del ciclisme i de l'atletisme. Un esport que exigeix un nivell de sacrifici molt superior al d'altres esports i que no té la recompensa de l'escalfor i els ànims que dóna un estadi ple d'aficionats. Un esport de risc, sobretot en els entrenaments, ja que no pocs ciclistes han deixat la vida a la carretera com a conseqüència d'accidents. Un esport, en suma, al qual caldria donar molt més suport i molta més visibilitat.