Tinc els actors, tinc els vestits a punt; no cal sinó que em deixeu fer... Hi ha un no sé què en aquesta comèdia que em trasllada mentalment a la ploma del gran Molière; i que el geni em disculpi. Només per això, la representació s'agraeix. Com també pel fet de rescatar-me del tedi provocat per aquesta cosa insofrible de les seleccions (que és en el futbol el que el menjar ràpid, en la gastronomia): és el fitxatge frustrat de De Gea o l'última “comèdia burlesca” d'un estiu per emmarcar.

No va ser fins al darrer acte que el gentilhome va aparèixer en escena. El senyor Pérez Rodríguez (PR) parla a la SER amb un to defensiu que no escau a qui signa “megacontractes” amb les administracions públiques amb clàusules d'escac i mat deixant clar que, si el negoci falla, ell es forra igualment; això sí, a compte del contribuent: plataforma Castor, túnel del Pertús... Aquesta actitud d'ara..., què li deu passar realment pel cap?

“No crec que hagi estat amb mala intenció. El que els falta és experiència”, deia ell referint-se als gestors del United. Si això fos així, el que no se'ls pot negar, als gentlemen, és que són astuts disfressant la farsa, perquè a ulls del planeta el beneitó, que ha fet un ridícul que faria enrojolar els mateixos germans Padrós, no és altre que aquell a qui lacais i majordoms anomenen “Ser Superior”. D'altra banda, potser els del Manchester són uns estirats que viuen en una ciutat els atractius turístics de la qual encara s'han de descobrir, però no són pas passerells: Chevrolet els paga 94 milions d'euros per estampar el seu logotip en una samarreta de la marca Adidas, que al seu torn els paga 70 milions més (molt lluny dels 40 més 30 que rep el Madrid de Fly Emirates i la mateixa Adidas).

En aquest confús afer en el qual destriar l'accident de la substància es fa difícil, sembla més versemblant suposar que, al senyor PR, li han acabat prenent literalment el pèl. “S'ha fet darrerament una certa mascarada que serà aquí la més escaiguda del món, i jo pretenc fer-la entrar en una burla que faré al nostre barret de rialles”, diu el murri de Covielle, que es vol aprofitar del senyor Jourdain, un burgès petulant amb ínfules d'aristòcrata...

L'endemà mateix de deixar el senyor PR amb el cul a l'aire i airejant-se, el web del United presentava el rellotge oficial del club amb l'esfera marcant, curiosament, les twelve o'clock. Això és inexperiència o fina ironia britànica? Doncs encara sort que no se li han emportat el Bernabéu sencer deixant-hi només les porteries perquè recordés que abans, allà, hi havia un campet.

Primer va ser la Mari, mare ofesa de Casillas, dient-li el nom del porc; després, Peter Lim, quedant-se amb un suculent percentatge dels drets d'imatge de Cristiano, amb el somriure complaent de Jorge Mendes (el “superagent” que també ho és de De Gea...); tot seguit, Sergio Ramos, obligant-lo a firmar-li un pla de jubilació que farà d'or al de Camas, i ara aquest estropell monumental. Definitivament, aquest no ha estat l'estiu somiat pel senyor PR, qui es va queixar també que alguns periodistes fan de la crítica cap a ell la seva única raó de ser, deixant veure que són uns pobres desgraciats.

Covielle, remateu-ho: “Tot això té una certa flaire de comèdia; però amb ell pot arriscar-se tot, no cal mirar-hi prim.” S'abaixa el teló.