Quan en el sorteig de la fase de grups de la Champions vam veure els presentadors, l'actriu Melanie Winiger, Miss Suïssa 1996 i l'exporter del Manchester United Peter Schmeichel, vam témer que els exjugadors del Barça que havien de desfilar sortissin espaordits o semblessin poca cosa amb la presència i corpulència (1,91m) del futbolista. I així va passar amb els més atlètics Belletti, Puyol, Luis Suárez, Cristiano Ronaldo i Abidal –molt prim–; i no tant, en canvi, amb Iniesta i Messi, més segurs del seu paper. En canvi, no va passar amb l'aparició d'Andoni Zubizarreta: amb un somriure confiat, una gran planta, amb el mateix aplom, parlant anglès amb la mateixa propietat que el danès. Semblava una versió jove de Sean Connery quan du barba. I de cop vaig sentir que era de casa. Tants anys de defensar la porteria del Barça i, després, la seva etapa pacient de director tècnic ho devien motivar. Vaig recordar com va fer de boc expiatori de Johan Cruyff en la derrota per 4 a 0 en la final de la Champions del 94 a Atenes. Anys més tard, li va tocar fer el mateix paper amb la directiva Bartomeu per tapar el desori de fitxatges en què no havia intervingut, com el de Neymar, i de decisions, que no s'ha aclarit si eren de la seva competència, sobre els papers legals que els calia als nois de la Masia. En el passat recent li hem d'agrair la tria de Vilanova per substituir Guardiola i la de Luis Enrique per substituir Tata Martino. També els fitxatges d'Adriano, Alexis, Song, Afellay, Alba, Cesc, Ter Stegen, Bravo, Mathieu, Rakitic, Suárez i Vermaelen, tot i que era un risc fitxar un lesionat que va recaure tot just començar. I de Douglas, que pel que s'ha vist en la pretemporada, no era tan fluix com va semblar en els primers partits. També si no s'hagués hagut d'empassar la incorporació del Tata hauria dut o Luis Enrique o Valverde, que ha tornat a demostrar que és un bon entrenador amb el que ha aconseguit a l'Athletic amb jugadors joves –no sabem pas què hauria fet amb un equip ple de cracs.

Com a afegitó, veiem que el Barça es va complicant l'estructura. On abans s'ho feien amb pocs, ara calen no sé quants, tant en l'àrea esportiva com en la de comunicació.