Quasi 600 esportistes han donat suport de dilluns a dijous a la campanya Guanyarem. Gairebé 100 han jugat o encara ho fan amb la selecció espanyola, uns 70 han estat campions del món, més de 50 han estat olímpics, i d'aquests, la meitat han guanyat una medalla. Com a director de la campanya i en nom de tot l'equip, a tots, moltes gràcies. Lamentablement no hi som tots, però és que manifestar-se d'acord amb els propis pensaments, a ple segle XXI, encara és de valents. Ser-ho complica projectes esportius. I també vitals.

A Catalunya més de tres milions de persones fan alguna activitat física i esport de manera regular, molt per sobre de la mitjana europea. Vivim en un país amb una gran tradició esportiva des de la base fins a l'esport professional, passant pel de lleure i l'amateur. A cada etapa hi tenim tantes necessitats que la carta als Reis no cabria en l'espai d'aquesta tribuna: incrementar fins a cinc les hores setmanals la pràctica esportiva a les escoles amb professionals especialitzats per trencar la tendència al sedentarisme i a l'obesitat infantil; les federacions necessiten augmentar els recursos per a no convertir l'esport federat en un producte cada cop més inabastable per als pares dels practicants, obligats a pagar quotes vergonyoses; les entitats necessiten un marc normatiu, fiscal i impositiu que afavoreixi la seva sostenibilitat econòmica; els professionals necessiten un pla de mecenatge per fer la feina com cal i un trajecte complet, és a dir, poder desenvolupar-se professionalment des del planter fins al més alt nivell europeu i mundial, repeteixo, europeu i mundial; cal potenciar l'esport femení, també amb més dones en la gestió i, per descomptat, activar tots els actors perquè l'esport ajudi a situar la marca Catalunya al món i aspiri a generar com a mínim el 3% del PIB català, com a motor de la recuperació econòmica i creador de llocs de treball. En definitiva, un esport català referent al món, autèntica eina educativa que col·labori en la construcció d'una Catalunya socialment més pròspera. Hi ha algú que no hi estigui d'acord? Hi ha cap esportista que no vulgui això per a ell i el seu col·lectiu?

Sap greu, però, tant de soroll. L'argument recurrent és la política, allò de no barrejar-la amb l'esport. Encara que no compartim aquesta idea perquè l'esportista ni és ruc ni és asocial, l'organització de Guanyarem ha mirat de ser curosa: es tracta d'una campanya del món de l'esport, de país i no de partits, la reivindicació de la qual afecta el cent per cent del sector esportiu. No hi ha polítics fent el gest (ni tan sols Ivan Tibau, que s'ho mereix i molt, extraordinari esportista abans que secretari d'Esport de la Generalitat) i la campanya ha transcorregut abans que s'obrís el procés purament polític de partits. El gran soroll que ve de lluny i l'excepcional de no tan lluny espanta l'esportista i el coarta. Fa pena haver de llegir segons quins arguments d'admirables esportistes que han excusat la seva absència en la campanya. Una llàstima. Faria posar vermell més d'un. El crit de Guanyarem és el de tot l'esport català.

I dit això i feta la feina, ara sí que vindrà el temps dels polítics, els que guanyin el
27-S i també els que no. Temps per escoltar els que en saben i d'avançar en la direcció de la demanda mentre els esportistes tornen a la pista, al camp o a l'aigua. La reivindicació cal i s'ha fet ara, com la dels mestres per l'ensenyament o els metges per la sanitat. Ara perquè hi ha eleccions i és bona època per expressar-se. L'esport català ho necessita. I està bé fer-ho amb naturalitat, com la que han tingut aquests gairebé 600 esportistes, somrient, de manera positiva, amb el to de les entrevistes que Pep Guardiola, Manel Estiarte o Bojan Krkic han concedit a Guanyarem, a favor de la causa sense anar en contra del seu passat o amb l'esperit de Gerard Piqué, admirable, serè malgrat la pressió, explícitament a favor de la campanya i donant força al discurs del seu poble. Que fem res dolent? Aleshores?