Vergonya blanc-i-blava
en l'aficionat
Han passat quatre dies des de la golejada vergonyosa de l'Espanyol contra el Madrid. Va ser una derrota d'aquelles que fan mal. Primer pel resultat: 0-6. Un resultat més digne d'un set de tennis que no pas d'un partit de futbol professional de primera divisió. Però més enllà del resultat el que va provocar, i segueix provocant, esgarrifances és l'espectacle dantesc i paupèrrim que van oferir els futbolistes blanc-i-blaus. Tothom és conscient que la lliga dels últims anys (amb permís de l'Atlético) ha estat una lluita bicèfala entre el Barça i el Madrid. El repartiment econòmic dels últims quinze anys ha fet que guanyar els dos titans de la lliga sigui una utopia embolcallada amb la fe d'un miracle. Ningú exigeix els jugadors de Sergio guanyar el Madrid o treure, com a mal menor, un empat. L'única cosa que es pressuposa en aquesta mena de partits és orgull i afany competitiu. És tracta d'una cosa tan senzilla com dignificar la samarreta. Partits com el jugat dissabte provoquen una immensa desafecció en l'aficionat, que es pregunta què cony fa perdent el temps veient un espectacle paupèrrim. El futbol és pur sentiment, és pura passió i fa que moltes vegades els seguidors perdin la perspectiva de les coses per l'escalfor del moment. Dissabte no es va produir ni això. El menfotisme de la graderia va ser la rèplica a l'abatiment dels jugadors. Els socis no van tenir coratge ni per mostrar la seva disconformitat en forma de xiulada o mocadorada, i això que el 0-6, la pitjor derrota en la lliga de tota la història de l'Espanyol com a local, era un motiu prou eloqüent per trencar-ho tot. El fet de ser la tercera jornada de lliga ha jugat a favor d'aquesta tensa calma, però l'aficionat no oblidarà fàcilment el mal que ha fet. Aquesta és una espina que quedarà clavada durant tota la temporada i ara només queda l'obligació que els futbolistes mostrin el seu orgull i dignifiquin la samarreta durant les properes trenta-cinc jornades per fer-se perdonar.