Els nens catalans vam aprendre a gestionar el 3% quan intercanviàvem cromos a l'hora del pati, i per fer-ho, disposàvem de dos perfils dispars: d'una banda, hi havia els que ignoraven les intencions herbívores del calçasses d'Adam, i de altra, els que sabíem que Adam volia fotre's la poma de la seva dona per emportar-se-la a Andorra i així no pagar impostos a l'hora de cobrar les futures comissions de la Torre de Babel. Aquest segon grup dúiem a terme un modus operandi comú per estafar els nens sense màcula del primer col·lectiu: col·locàvem un cromo de prestigi repetit a la pila dels faltis, per exemple, un de Guardiola, i l'utilitzàvem com a moneda d'intercanvi després d'un parell d'estirabots perfectament mesurats. Victòria!, ja teníem el contrincant al nostre terreny. Havíem accedit a desfer-nos de la nostra joia secretament repetida i en cobraríem un preu elevat, concretament quatre cromos d'equips secundaris que realment no teníem i un cinquè mediàtic repe que ens serviria per reiterar l'estafa amb un d'aquells que no s'enrabiaven si perdien en els jocs de taula. El cercle viciós no s'aturava i les nostres arques s'afartaven en clandestinitat.

Així doncs, preneu nota tribunals de baixes instàncies i polítics amb cervell de micròfon. Aquesta és la desgràcia de Catalunya que Espanya ni intueix. El pujolisme ha utilitzat l'afició dels nens al futbol per introduir en la relació grupal de l'intercanvi de cromos el gen corrupte que ens ha dut a acceptar el 3% i mutar-nos en seguidors autòmats del nostre Kim Mas Un. Tot plegat és un tema de lògica feixista. Prenc la passió de les meves criatures i els manipulo a mode de secta salvífica per reclutar esclaus. En definitiva, ja sé que no em llegeix ningú a les altes instàncies d'un govern espanyol feliçment cosmopolita, però per si de cas, dir-los que deixin d'imputar presidents i vagin a salvar nens als patis de les escoles. Us ho dic jo que sóc mestre i cada dia em faig un fart de veure fills de la putrefacta escola catalana rendits a la causa de la casta. Davant d'aquest panorama només em queda cridar: “Ceif de xildren, coño!”