Per més que la campanya electoral ens continuarà distraient deu dies més amb estira-i-arronses dialèctics entre l'argumentari constructiu independentista i la tàctica destructiva amb brots de joc brut de l'unionisme, res pot evitar des de ja fa unes quantes setmanes que l'espera fins al dia 27 sigui el més semblant a les hores prèvies a una final. Pots opinar, especular o fanfarronejar tant com vulguis, però el que desitges de debò és que arribi l'hora del partit, viure'l intensament, conèixer-ne el resultat i sortir de dubtes. Com que deu dies no són res al costat de 301 anys (el Tricentenari s'ha acabat, però el marcador continua corrent), entretindrem l'espera tot recordant que entre els incomptables aspectes transversals que s'esdevindrien d'un mandat democràtic a les urnes en pro de la llibertat nacional n'hi ha un de clau per a l'esport català. El 27-S és l'endemà de Fresno, l'endemà d'aquell reconeixement internacional de la Federació Catalana de Patinatge que només calia aprovar (Catalunya ja havia estat admesa mesos abans i havia guanyat el mundial B) i que va ser tombat amb pressions i maniobres polítiques per part de l'Estat espanyol. L'hoquei sobre patins no hauria estat el primer esport en el qual Catalunya competís en nom propi, però sí el que més i millor hauria il·lustrat a ulls del món la potència esportiva catalana en detriment de l'espanyola. Per bé que els arguments catalans eren sòlids (l'esport és un àmbit privat que no cal necessàriament que obeeixi el mapa geopolític), en aquell episodi vam aprendre que el món, inclòs el de l'esport, només entén d'estats. Si ho ets, tens lligues i seleccions; si no ho ets, no tens res. Doncs ha arribat l'hora de ser-ho. I de fer que tots els camins recorreguts no hagin estat en va. Lluitar per tenir seleccions no era començar la casa per la teulada, era sumar en la direcció que ens ha dut on som. A les portes de la final que val no una, sinó moltes victòries.