En els debats i mítings que envol­ten les actu­als elec­ci­ons al Par­la­ment ha apa­re­gut un nou esport, el tir al Mas. Tots els par­tits que no for­men part de la llista en què figura l'actual pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat han cai­gut en una d'aque­lles pri­me­res violències que es fan al món: la de la sim­pli­fi­cació. En política, i a causa d'una d'aque­lles lleis del màrque­ting més pri­mi­tiu, es con­creta per­so­na­lit­zant tots els supo­sats defec­tes del par­tit que governa en el seu líder. De jove, vaig assis­tir a una mani­fes­tació mul­ti­tu­dinària a París per recla­mar el ces­sa­ment de la guerra del Viet­nam. Mani­fes­tació per la pau, la titu­la­ven. La meva sor­presa va ser que la pan­carta de l'encapçala­ment i els car­tells més gros­sos deien: “Nixon assassí.” Es deu par­tir de la base que la majo­ria de la gent és estúpida i només assi­mila píndo­les agres­si­ves i clares. La para­doxa és que el pre­si­dent que va aca­bar la impli­cació dels Estats Units que havia ini­ciat el demòcrata John­son va ser l'home de les males pràcti­ques, recor­deu el Water­gate, Ric­hard Nixon. Després gent tan cen­trista com Aznar, Zapa­tero i Rajoy –i ara el senyor Sánchez– van adop­tar aquesta vella estratègia comu­nista i encara ens res­so­nen a l'oïda els des­a­gra­da­bles “Váyase señor Aznar” o “Váyase señor Zapa­tero”. La moda ha arri­bat a la política cata­lana i han des­co­bert, i amb ells tota la premsa diària amb seu cen­tral a Madrid, que el cau­sant de tots els mals és el senyor Mas. I s'han abo­cat amb ale­gria a aquest esport obli­dant que és el pri­mer gover­nant que ha tin­gut el coratge d'assu­mir el repte que més d'un milió de cata­lans pro­po­sa­ven els dar­rers qua­tre anys. I ho ha fet amb paciència, com­pro­vant si era prou per­sis­tent i pro­vant de veri­fi­car-lo con­tra el mur d'una Cons­ti­tució que no ho per­met i que només es pot superar si els que manen pen­sen que el dret dels pobles a expres­sar-se va pri­mer. El més curiós és que mol­tes posi­ci­ons polítiques actu­als que, com­pren­si­ble­ment, poden dis­cre­par de la política ante­rior del par­tit del pre­si­dent, basen les seves pro­pos­tes en la força de les mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries, la dar­rera tan cri­ti­cada. Per quins set sous diuen, i suposo que s'ho cre­uen, que amb nego­ci­ació, amb nou finançament, ara s'acon­se­guirà el que amb trenta anys no ha estat pos­si­ble?

I men­tres­tant, el Barça va gua­nyant.