En els debats i mítings que envolten les actuals eleccions al Parlament ha aparegut un nou esport, el tir al Mas. Tots els partits que no formen part de la llista en què figura l'actual president de la Generalitat han caigut en una d'aquelles primeres violències que es fan al món: la de la simplificació. En política, i a causa d'una d'aquelles lleis del màrqueting més primitiu, es concreta personalitzant tots els suposats defectes del partit que governa en el seu líder. De jove, vaig assistir a una manifestació multitudinària a París per reclamar el cessament de la guerra del Vietnam. Manifestació per la pau, la titulaven. La meva sorpresa va ser que la pancarta de l'encapçalament i els cartells més grossos deien: “Nixon assassí.” Es deu partir de la base que la majoria de la gent és estúpida i només assimila píndoles agressives i clares. La paradoxa és que el president que va acabar la implicació dels Estats Units que havia iniciat el demòcrata Johnson va ser l'home de les males pràctiques, recordeu el Watergate, Richard Nixon. Després gent tan centrista com Aznar, Zapatero i Rajoy –i ara el senyor Sánchez– van adoptar aquesta vella estratègia comunista i encara ens ressonen a l'oïda els desagradables “Váyase señor Aznar” o “Váyase señor Zapatero”. La moda ha arribat a la política catalana i han descobert, i amb ells tota la premsa diària amb seu central a Madrid, que el causant de tots els mals és el senyor Mas. I s'han abocat amb alegria a aquest esport oblidant que és el primer governant que ha tingut el coratge d'assumir el repte que més d'un milió de catalans proposaven els darrers quatre anys. I ho ha fet amb paciència, comprovant si era prou persistent i provant de verificar-lo contra el mur d'una Constitució que no ho permet i que només es pot superar si els que manen pensen que el dret dels pobles a expressar-se va primer. El més curiós és que moltes posicions polítiques actuals que, comprensiblement, poden discrepar de la política anterior del partit del president, basen les seves propostes en la força de les manifestacions multitudinàries, la darrera tan criticada. Per quins set sous diuen, i suposo que s'ho creuen, que amb negociació, amb nou finançament, ara s'aconseguirà el que amb trenta anys no ha estat possible?

I mentrestant, el Barça va guanyant.