Ho deu fer aquest inva­ri­a­ble aire de des­men­jat, de gen­dre inas­se­qui­ble enlai­rat per una expressió cor­po­ral men­fo­tista. Això i el seu vir­tu­o­sisme igual­ment ina­bas­ta­ble, és clar, atri­buts que un dia van aga­far- nos amb les defen­ses bai­xes i van fer que Milos Teo­do­sic ens saquegés el cor. Ho feia la joven­tut, la seva i la nos­tra, i que les con­seqüències del seu joc ens impor­ta­ven entre poc i gens.

Però el pas dels anys ens ha tor­nat uns prim­mi­rats incor­re­gi­bles i aque­lla pri­ma­vera eterna que des­cobríem en cada acció del base serbi s'ha asse­cat. I cam­pi­o­nat rere cam­pi­o­nat, tem­po­rada rere tem­po­rada, l'escep­ti­cisme s'ha afer­rat al dis­curs que ver­te­brem del que ens trans­met el juga­dor de Val­jevo. Què ha gua­nyat, Teo­do­sic? Així com qui més qui menys apos­ta­ria algun cèntim per Spa­nou­lis en una final a qua­tre o, sense anar més lluny, per Pau Gasol en un euro­peu, qui dels pre­sents a la sala se'ls juga­ria per ell?

El penúltim exem­ple és de fa qua­tre dies, a Lilla, en la semi­fi­nal del cam­pi­o­nat d'Europa con­tra Lituània. Arri­bava Teo­do­sic a la gran cita com quasi sem­pre que es pre­senta al ball de gala: de vint-i-un botons i amb tots els focus asse­nya­lant-lo. Amb fona­ment i cri­teri, acre­di­tant fins a aquell moment 8,3 assistències per enfron­ta­ment. Però com sem­pre –sí, com sem­pre–, quan l'acció va començar el cen­tre de gra­ve­tat del serbi es va desen­fo­car i el tren que diri­gia va des­car­ri­lar: con­tra els bàltics (64-67), 4/11 tirs, 3 assistències i 2 pilo­tes per­du­des. De nou, el títol (el bit­llet per als Jocs) li va caure dels dits i amb els cabells esbu­llats i cap­cot, Teo­do­sic va mar­xar per la porta falsa. I qui dies passa opor­tu­ni­tats perd.

Pri­mer amb l'Olym­piacòs (2007-2011) i ara amb el CSKA, Teo­do­sic ha anat sucum­bint a un seguit d'auto­ma­tis­mes con­ta­mi­nats que li han for­mat una segona natu­ra­lesa de per­de­dor. Les coses com siguin, però el seu his­to­rial d'actu­a­ci­ons en la final a qua­tre fa por: sis presències, cinc amb rol de pri­mera espasa, i en els set par­tits deci­sius que hi ha jugat entre semi­fi­nals i finals, un total de 17 assistències i 25 pilo­tes per­du­des. Si fa no fa, com en les oca­si­ons pun­tu­als que amb la selecció sèrbia ha sor­tit a jugar sent el favo­rit. Zoran Slav­nic, Pana­gi­o­tis Gian­nakis, Dusan Ivko­vic, Jonas Kaz­lauskas, Ettore Mes­sina, Dimi­tris Itou­dis, Alek­san­dar Djord­je­vic. Els tècnics han estat de diver­ses pro­cedències i de dis­tin­tes tra­di­ci­ons i el resul­tat ha estat sem­pre el mateix. Dues copes a Grècia –i, ano­tem-ho, ell marxa i comença el cicle vic­toriós blanc-i-ver­mell– i les pre­cep­ti­ves lli­gues a Rússia en for­mat naci­o­nal o VTB, gene­ral­ment envol­tat de com­panys excep­ci­o­nals. I res, res de res.

Amb 28 anys, Teo­do­sic encara hi és a temps. Però aquesta tendència quasi irre­fre­na­ble a la der­rota quan surt a jugar amb el tri­omf a la mà, quan tot­hom l'asse­nyala com el gran can­di­dat, fa d'ell el per­fecte exem­ple d'aquell hàbit que jus­ta­ment a l'antiga Grècia algun savi va bate­jar com una forma de peresa men­tal. La seva, i la que avui ens nar­co­titza quan pen­sem en ell.