Ho deu fer aquest invariable aire de desmenjat, de gendre inassequible enlairat per una expressió corporal menfotista. Això i el seu virtuosisme igualment inabastable, és clar, atributs que un dia van agafar- nos amb les defenses baixes i van fer que Milos Teodosic ens saquegés el cor. Ho feia la joventut, la seva i la nostra, i que les conseqüències del seu joc ens importaven entre poc i gens.

Però el pas dels anys ens ha tornat uns primmirats incorregibles i aquella primavera eterna que descobríem en cada acció del base serbi s'ha assecat. I campionat rere campionat, temporada rere temporada, l'escepticisme s'ha aferrat al discurs que vertebrem del que ens transmet el jugador de Valjevo. Què ha guanyat, Teodosic? Així com qui més qui menys apostaria algun cèntim per Spanoulis en una final a quatre o, sense anar més lluny, per Pau Gasol en un europeu, qui dels presents a la sala se'ls jugaria per ell?

El penúltim exemple és de fa quatre dies, a Lilla, en la semifinal del campionat d'Europa contra Lituània. Arribava Teodosic a la gran cita com quasi sempre que es presenta al ball de gala: de vint-i-un botons i amb tots els focus assenyalant-lo. Amb fonament i criteri, acreditant fins a aquell moment 8,3 assistències per enfrontament. Però com sempre –sí, com sempre–, quan l'acció va començar el centre de gravetat del serbi es va desenfocar i el tren que dirigia va descarrilar: contra els bàltics (64-67), 4/11 tirs, 3 assistències i 2 pilotes perdudes. De nou, el títol (el bitllet per als Jocs) li va caure dels dits i amb els cabells esbullats i capcot, Teodosic va marxar per la porta falsa. I qui dies passa oportunitats perd.

Primer amb l'Olympiacòs (2007-2011) i ara amb el CSKA, Teodosic ha anat sucumbint a un seguit d'automatismes contaminats que li han format una segona naturalesa de perdedor. Les coses com siguin, però el seu historial d'actuacions en la final a quatre fa por: sis presències, cinc amb rol de primera espasa, i en els set partits decisius que hi ha jugat entre semifinals i finals, un total de 17 assistències i 25 pilotes perdudes. Si fa no fa, com en les ocasions puntuals que amb la selecció sèrbia ha sortit a jugar sent el favorit. Zoran Slavnic, Panagiotis Giannakis, Dusan Ivkovic, Jonas Kazlauskas, Ettore Messina, Dimitris Itoudis, Aleksandar Djordjevic. Els tècnics han estat de diverses procedències i de distintes tradicions i el resultat ha estat sempre el mateix. Dues copes a Grècia –i, anotem-ho, ell marxa i comença el cicle victoriós blanc-i-vermell– i les preceptives lligues a Rússia en format nacional o VTB, generalment envoltat de companys excepcionals. I res, res de res.

Amb 28 anys, Teodosic encara hi és a temps. Però aquesta tendència quasi irrefrenable a la derrota quan surt a jugar amb el triomf a la mà, quan tothom l'assenyala com el gran candidat, fa d'ell el perfecte exemple d'aquell hàbit que justament a l'antiga Grècia algun savi va batejar com una forma de peresa mental. La seva, i la que avui ens narcotitza quan pensem en ell.