Celta, 4; Barcelona, 1. Derrota d'impacte, tot i que en realitat només són tres punts i el que es va veure a Balaídos és difícil que es torni a repetir. No és normal que Messi i Neymar només aprofitin una de les onze oportunitats que van crear davant la porteria de Sergio Álvarez, ni que aquest només encaixi un gol en els setze xuts que va rebre del rosari de cracs del Barça. Per cert, ni un de Suárez. Això també és estrany. Com ho és que el Celta faci diana en quatre dels cinc llançaments entre els tres pals que van fer els d'Eduardo Berizzo. És que Ter Stegen ho va fer fatal? No. Tots van ser gols encaixables, encara que el porter del Barça ha de salvar accions imparables per justificar el seu fitxatge per defensar una de les porteries més complicades del món. Ni Alves ni Mathieu van estar bé, ni Mascherano ni Piqué, ni el mig del camp ni la davantera. Tots malament. És molt complicat que això torni a passar. Molt. Luis Enrique té tant talent que sempre hi ha algú que dóna la cara per la resta. Doncs a Vigo, no. No serà fàcil tornar a veure un partit així, en què tot surt malament.

I dit això, atenció: la derrota del Barcelona a Vigo 4-1 ha encès, internament, alguna alarma. Qüestió de realitats i també de sensacions. De nou partits jugats aquesta temporada, els blaugrana només n'han guanyat cinc, quatre dels quals per la mínima. La resta, dos empats i dues derrotes per golejada, a Bilbao en la supercopa d'Espanya 4-0 i la de dimecres a Balaídos 4-1, a més de ser el tercer partit que encaixen quatre gols (victòria 5-4 contra el Sevilla en la supercopa d'Europa). Els números diuen, a més, que han rebut tants gols com els que han marcat, setze. I, és clar, són molts i això tampoc és normal. Aquesta realitat espanta.

Pel que fa a les sensacions, encara pitjors. El partit contra el Celta ha deixat un mal cos als barcelonistes perquè en allò que el Barça és inabastable, tenir la pilota, controlar el partit o bé tocant o bé corrent (la nova versió que el tècnic ha introduït amb evidents bons resultats), en l'entrega i la intensitat, en tots aquests senyals d'identitat tan marcats de l'equip de Luis Enrique, dimecres l'equip va quedar despullat. Cada acció no va ser la darrera, sinó una més contra un equip en estat de gràcia i amb molta més fam de victòria. És impossible pensar que les estrelles del Barça van perdre tots i cadascun dels duels individuals que es van plantejar en el joc. Això, amb l'asturià, no és negociable.

Com a conseqüència de la no-aplicació de la fórmula màgica (talent + treball = èxit) l'equip en atac es va estirar molt per poder combinar amb comoditat i, en defensa, per pressionar, robar i contraatacar. Amb tanta distància entre línies res era possible i per un cop i sense que serveixi de precedent, Messi no va aparèixer per salvar els mobles. A més, l'estratègia de Juan Carlos Unzué, que tants moments ha salvat, no només no va ajudar, sinó que el mal posicionament dels jugadors en un córner a favor va acabar en gol d'Aspas, el 3-0. Insòlit en un equip que ha destacat per exhibir una gran concentració en el joc.

Però a diferència de Luis Enrique (que va dir a la sala de premsa que no estava enfadat per la derrota perquè el Celta havia estat simplement millor) a l'aficionat del Barcelona el que més greu li ha sabut ha estat el com més que el què. Haver perdut a còpia de veure el rival practicant millor futbol, d'observar que va tractar millor la pilota i va saber què fer-ne en cada moment. El seguidor no hi està acostumat. Com a molt, a derrotes per culpa del soroll (generalment arbitral) o de la desgràcia, però així no. El Barça va deixar de fer massa coses habituals que caldrà repassar amb el vídeo i treballar primer a la pissarra i després al camp. Hi és a temps. I per acabar, felicitats al Celta, més pel com (una proposta fantàstica) que pel què (el seu colideratge).