Un esca­mot mili­tar lide­rat per una roji­gualda mas­todòntica irromp al pàdel indoor on estic suant la can­sa­lada amb uns amics. Un tinent coro­nel amb bigoti que s'assem­bla molt a Tejero –jo diria que és ell– em
requisa la pala Nox ML10 nova de trinca.
M'exi­geix, en català, que la lliuri a l'exèrcit espa­nyol. Penso que ara ja no el par­len només en la inti­mi­tat com abans feia Aznar perquè pen­gen, des­es­pe­rats, fins i tot vídeos de cam­pa­nya d'última hora. També penso que és un mal­pa­rit. No goso dir-li-ho: m'apunta amb una pis­tola i du tri­corni. Els tancs són a fora, amb el fre de mà posat. El tinent coro­nel els ordena que escla­fin les pis­tes però un gene­ral que encara mana més el con­tra­diu. A la tropa hi ha molts espa­nyols que hi juguen i faran un tor­neig de cele­bració quan hagin recon­que­rit Cata­lu­nya. Acce­le­rat pels gintònics i con­di­ci­o­nat per la set­mana d'ame­na­ces mediàtiques ridícules impul­sada des de les Espa­nyes –cor­ra­lito, fora d'Europa, fora del món, pen­si­ons a pren­dre pel sac, etc.–, el meu sub­cons­ci­ent va crear aquest somni deli­rant i maca­bre diu­menge a la mati­nada. No cal dir que em vaig aixe­car de sobte suat, ama­rat com Nuñito en els cèlebres som­nis del peci­dent del Força Barça. Em vaig aixe­car ben d'hora, ben d'hora, em vaig dut­xar i vaig anar a votar, més con­vençut, si cal, que neces­si­tem un canvi radi­cal social i polític. També en l'àmbit espor­tiu. Sí, he pecat, peco i pecaré perquè bar­rejo política i esport.

I ho faig perquè penso que és una llàstima que no puguem tenir selec­ci­ons naci­o­nals espor­ti­ves pròpies tant per sen­ti­ment com perquè tindríem el nivell sufi­ci­ent per llui­tar al màxim nivell –no he dit gua­nyar, només parlo de com­pe­tir– en esports com ara fut­bol, bàsquet, pati­natge de grups de xou o hand­bol, entre d'altres, i que en hoquei sobre patins seríem els millors jun­ta­ment amb Por­tu­gal, l'Argen­tina, Itàlia i també amb Espa­nya, per des­comp­tat, que entre els gallecs i els astu­ri­ans, algun juga­dor sor­git per exem­ple de l'Alco­ben­das o els cata­lans i euro­peus amb la doble naci­o­na­li­tat que vol­gues­sin legítima­ment defen­sar els colors de la roja –cap pro­blema, tot­hom és lliure de pen­sar i defen­sar el que vul­gui– farien un molt bon equip. Els grans cam­pi­o­nats s'enri­qui­rien. Per al derbi Cata­lu­nya-Espa­nya s'hi llo­ga­rien cadi­res. De fet, a pas de for­miga però amb fer­mesa ja tenim 21 fede­ra­ci­ons reco­ne­gu­des que van apro­fi­tar que a Espa­nya no hi havia fede­ració per com­pe­tir en l'àmbit inter­na­ci­o­nal. Un buit legal ben apro­fi­tat que cal ampliar. És el moment que l 'esport català ges­ti­oni els recur­sos pro­pis sense peat­ges i resol­gui els pro­ble­mes sense l'inter­ven­ci­o­nisme, cada cop més accen­tuat, de Madrid.

Per aca­bar, un acu­dit que tom­bava ahir pels wath­sapps i que és un fidel reflex de la rea­li­tat. Un tal Dr. Kim Jong-Tubert deia: “He anat a votar tan sobrat que quan el vocal m'ha vol­gut tor­nar el DNI li he dit: «No, no, ja us el podeu que­dar.»”