Un escamot militar liderat per una rojigualda mastodòntica irromp al pàdel indoor on estic suant la cansalada amb uns amics. Un tinent coronel amb bigoti que s'assembla molt a Tejero –jo diria que és ell– em
requisa la pala Nox ML10 nova de trinca.
M'exigeix, en català, que la lliuri a l'exèrcit espanyol. Penso que ara ja no el parlen només en la intimitat com abans feia Aznar perquè pengen, desesperats, fins i tot vídeos de campanya d'última hora. També penso que és un malparit. No goso dir-li-ho: m'apunta amb una pistola i du tricorni. Els tancs són a fora, amb el fre de mà posat. El tinent coronel els ordena que esclafin les pistes però un general que encara mana més el contradiu. A la tropa hi ha molts espanyols que hi juguen i faran un torneig de celebració quan hagin reconquerit Catalunya. Accelerat pels gintònics i condicionat per la setmana d'amenaces mediàtiques ridícules impulsada des de les Espanyes –corralito, fora d'Europa, fora del món, pensions a prendre pel sac, etc.–, el meu subconscient va crear aquest somni delirant i macabre diumenge a la matinada. No cal dir que em vaig aixecar de sobte suat, amarat com Nuñito en els cèlebres somnis del pecident del Força Barça. Em vaig aixecar ben d'hora, ben d'hora, em vaig dutxar i vaig anar a votar, més convençut, si cal, que necessitem un canvi radical social i polític. També en l'àmbit esportiu. Sí, he pecat, peco i pecaré perquè barrejo política i esport.

I ho faig perquè penso que és una llàstima que no puguem tenir seleccions nacionals esportives pròpies tant per sentiment com perquè tindríem el nivell suficient per lluitar al màxim nivell –no he dit guanyar, només parlo de competir– en esports com ara futbol, bàsquet, patinatge de grups de xou o handbol, entre d'altres, i que en hoquei sobre patins seríem els millors juntament amb Portugal, l'Argentina, Itàlia i també amb Espanya, per descomptat, que entre els gallecs i els asturians, algun jugador sorgit per exemple de l'Alcobendas o els catalans i europeus amb la doble nacionalitat que volguessin legítimament defensar els colors de la roja –cap problema, tothom és lliure de pensar i defensar el que vulgui– farien un molt bon equip. Els grans campionats s'enriquirien. Per al derbi Catalunya-Espanya s'hi llogarien cadires. De fet, a pas de formiga però amb fermesa ja tenim 21 federacions reconegudes que van aprofitar que a Espanya no hi havia federació per competir en l'àmbit internacional. Un buit legal ben aprofitat que cal ampliar. És el moment que l 'esport català gestioni els recursos propis sense peatges i resolgui els problemes sense l'intervencionisme, cada cop més accentuat, de Madrid.

Per acabar, un acudit que tombava ahir pels wathsapps i que és un fidel reflex de la realitat. Un tal Dr. Kim Jong-Tubert deia: “He anat a votar tan sobrat que quan el vocal m'ha volgut tornar el DNI li he dit: «No, no, ja us el podeu quedar.»”