N'hi ha molts que han viscut bé a l'ombra de Messi, per voluntat pròpia o per exigència del guió. Bé, algú va intentar desempallegar-se d'aquesta funció i va intentar abandonar aquest refugi, i ja no és al Barça. Per tant, potser millor dir que l'ombra de Messi ha estat un destí inqüestionable per a molts jugadors barcelonistes.

Ara se'ls exigeix que surtin i que abandonin la comoditat d'estar en un equip que quan les coses es torcen tothom espera sempre que Messi acudeixi al servei i solucioni el problema. Diu Luis Enrique que no carregarà el mort a ningú en particular i que haurà de ser l'aportació col·lectiva la que tregui les castanyes del foc a un equip que inicia, ja des de diumenge passat, un llarg camí farcit de desafiaments sense el seu referent.

Malgrat que l'entrenador no ha assenyalat ningú en públic, jo sí que ho faig: Neymar Júnior. El brasiler, el jugador que va arribar de bracet del dimitit i ara imputat Sandro Rosell, ho va fer per començar a prendre mesures de l'espai que en breu s'intuïa que havia d'ocupar pel natural declivi d'un Messi amortitzat.

Si als suplents de llarg recorregut se'ls exigeix de cop i volta que surtin a competir en un partit de copa en què el Barça no té res a guanyar i tot a perdre, què no exigirem a un jugador que té la segona fitxa més alta del vestidor, fins i tot podríem dir quasi la primera si repartim els 40 milions que es va endur l'empresa familiar quan va aterrar al club?

Ara bé, Neymar és un jugador que de la mateixa manera que inventa un driblatge superb, en la jugada següent comet una incomprensible errada en la passada al peu d'un company a cinc metres. Se'l veu com si això del Barça ja hagués estat assolit amb el triplet de la temporada passada, com si notés que les coses que passen al seu voltant, especialment fora del camp de futbol, fossin cada cop més difícils de carregar (al Brasil li han embargat béns per valor de 42 milions d'euros per suposada evasió d'impostos). Vaja, el veig desconnectadíssim del que es cou a la gespa. El penal fallat diumenge, la cirera del pastís, entre altres errors davant del porter.

Doncs ara li ha arribat el moment, i no podrà defugir-lo, perquè en l'ocàs de Messi, que potser vindrà en un període d'un a tres anys, ell hauria d'emergir com el futbolista per qui ha pagat la pena fer una inversió gens habitual tenint en compte que arribava al Barça sense expedient i amb més soroll que realitat. Aquestes vuit setmanes, si no es lesiona ell, seran un bon aparador del que pot oferir com a líder.

Sí, ara és el moment de Neymar, sense que Iniesta i Luis Suárez quedin alliberats i es mantinguin a l'ombra. Tots ells tenen quasi una dotzena de partits per mantenir el Barça al nivell on es troba: amb totes les possibilitats de guanyar la lliga i la Champions.

Gols, presència en els partits i lideratge. No esperem menys d'aquests jugadors, i menys encara de Neymar que, si continua al club i va adquirint galons, no hem de descartar que un dia llueixi el braçal de capità, a no ser que un altre estiu, com sembla que ha passat aquest últim amb el Manchester United, li piquin a la porta oferint-li insultants muntanyes de bitllets i cregui que al Barça ja ho ha fet tot.