El miracle quotidià
es vesteix amb el perfum de
la rutina perd
el seu encant
L'Espanyol es reinventa cada temporada. Un cop conclou el curs regular, l'entitat blanc-i-blava està obligada a fer un reset i començar a construir un nou projecte gairebé des de zero. L'economia de guerra obliga a fer filigranes comptables i vendre's els millors objectius per sobreviure. Molts haurien perdut el cap en aquest esforç titànic, però l'Espanyol ha aconseguit mantenir-se per sobre de l'infern de segona durant les últimes dues dècades de manera consecutiva. Un club exclusiu que comparteix amb el Barça, el Madrid, l'Athletic Club i el València. El problema arriba quan el miracle de cada any, un fet extraordinari, es vesteix amb el perfum de la rutina i perd el seu encant. Coneixent aquest context, es pot entendre a la perfecció l'esforç titànic dels periquitos per reinventar-se com un au Fènix que s'immola quan arriba l'estiu per renéixer de les seves cendres. L'Espanyol sembla aquell tossut Atlas de la mitologia grega que ha de carregar amb la feixuga càrrega d'aguantar el món a les seves espatlles. Això és vist com una maledicció per molts aficionats, que veuen com altres equips aconsegueixen evolucionar els seus registres, però s'estanquen en aquest dia de la marmota sense fi. Enguany els problemes, com sempre, estan sent enormes i, encara que Sergio González no ho reconegui públicament, l'arribada d'efectius en els darrers dies de mercat obliga a allargar el període de pretemporada fins a l'octubre. Jugadors que no coneixen el sistema, d'altres que arriben amb baixa forma física o cert sobrepès per no haver fet la pretemporada... Tot plegat fa que l'etapa d'acoblament sigui un fre per al creixement natural de l'equip. A més, aquest curs el cos tècnic ha hagut de sobreposar-se al fet d'haver perdut grans referents dins i fora del camp que aportaven experiència i aquell equilibri per gestionar les emocions durant els noranta minuts. Molts inconvenients que faran més gran, si és possible, el miracle de cada any.