Definitivament, va amb la idiosincràsia de nosaltres, els catalans. Tant és que parlem d'allò més cabdal, troncal i transversal o de les foteses que s'esdevenen en un camp de futbol, la més important de les coses poc importants. Vencem, però vivim la victòria com si fos una derrota. L'independentisme guanya les eleccions que somiàvem que un dia guanyaria, però els independentistes anem pel món des de diumenge amb el nas arrufat; el públic del Camp Nou dóna dimarts una sobirana lliçó de memòria i rèplica xiulant l'himne de la Champions, i sí, parlem de xiulets en les hores posteriors, però d'uns de molt més tòpics, els que en un moment donat part del públic va adreçar al joc del Barça. Dic que la xiulada inicial va ser sobirana perquè es va decidir a sonar tota sola, independent de ningú que la proposés, cosa que la fa no només una resposta a la UEFA per la sanció a les estelades de Berlín sinó, també, un missatge als estaments de Madrid encesos d'ira per la xiulada a l'himne espanyol en la final de la copa del Rei: “Per més que sancioneu entitats i persones, sabem expressar allò que cal sense que ningú ens ho digui.” Sàvia xiulada, doncs, eclipsada per la cançó de l'enfadós de si el públic ha de xiular o no l'equip propi. Un debat que, com no podria ser d'una altra manera, també té un to derrotista, perquè el pol oposat al mal de xiular els teus no hauria de ser el dret a xiular, sinó la positivització dels xiulets com a toc d'atenció oportú. Els del minut 3 de la segona part contra el Leverkusen potser no eren el rotund: “No ens agrada el que estem veient” que va interpretar Luis Enrique, sinó més aviat un: “Som-hi nois, que és per avui!” que els xiuladors van expressar amb prou temps perquè l'equip reaccionés ferit en l'amor propi. I si no és veritat, tampoc demano que sigui ben trobat. Només que no se'ns barregi el gra i la palla i la història no ens recordi la nit dels beneïts xiulets com la dels xiulets beneits.