No sé si aquesta col·laboració s'està convertint en una mena de crònica del costumisme barcelonista. Tanmateix, sento coses dels amics barcelonistes que encara em sorprenen i em conviden a escriure-hi. Un d'aquests amics em va dir fa poc una cosa que en principi em va semblar molt estranya: “Comptant que no és una lesió de sis mesos, sinó només de dos, m'alegra que Messi s'hagi lesionat.” Com que jo devia fer un gest de perplexitat o potser fins i tot vaig fer una exclamació, de la mena d'un “no fotis”, m'ho va explicar. De fet, ja devia voler explicar-m'ho, perquè una afirmació així comporta una argumentació: “Ho dic perquè s'espavilin. N'hi ha molts que, cobrant una milionada i amb la pretensió de cobrar encara més, s'enganxen a Messi, que estira el carro i, encara que només sigui amb un parell de jugades, salva la papereta. Que es guanyin el sou i que es carreguin l'equip a les espatlles.” Li vaig dir que, encara que ho fessin, mai no arribaran a justificar el sou que cobren, inclòs Messi. Que el sou sempre serà excessiu. Em va respondre que, evidentment, però que, deixant el sou a part, no pot ser aquesta comoditat de repenjar-se en Messi, que sempre treu les castanyes del foc. O quasi sempre. I és així que, quan no ho fa, ningú més ho fa i, a més, fins i tot es retreu a Messi que no hagi estat encertat. Com si ho hagués de solucionar tot. Per contradir-lo una mica o donar una altra perspectiva, vaig comentar que, en aquest inici de temporada, el Barça també estava tenint altres lesions, a les quals s'hi acabava d'afegir la d'Iniesta. Em va respondre que les lesions hi són perquè la pretemporada es va planificar malament.

He de dir que la conversa es va produir a peu de carrer quan el Barça estava perdent el partit de la Champions que jugava contra el Bayern Leverkusen. Jo anava al cinema, a presentar i veure Breakfast at Tiffanys, i l'amic em va dir que preferia disfrutar d'una pel·lícula amb Audrey Hepburn que veure el trist Barça d'aquest inici de temporada. A l'entrada del cinema, vaig preguntar al responsable de la sala (un altre amic barcelonista) què feia el Barça: continuava perdent i no faltaven ni vint minuts perquè acabés el partit. “Ho veus? Sense Messi, no fan res, sinó és el ridícul”, em va dir l'altre. Em vaig oblidar del Barça des del moment en què Audrey Hepburn baixa d'un taxi i, mentre esmorza després de passar la nit de festa, fa el badoc davant de l'aparador de la joieria Tiffany's. Quan vaig sortir de l'encanteri hollywoodià, però, vaig preguntar pel Barça i em vaig assabentar que havia capgirat el resultat en dos minuts. Vaig pensar que almenys es van espavilar durant dos minuts. Més tard, en veure la repetició de les jugades, em va fer la sensació que celebraven el gol de Suárez com si hagués marcat en la final de la Champions. Suposo que ho havien vist molt negre i que van sentir com si, de moment, se salvessin d'un naufragi.