El partit de la marmota
els rivals i com ells
ens la claven a la primera ocasió que tenen
Aquest equip té tot el crèdit del món. Això d'entrada. En qualsevol cas, la imatge de Piqué contemplant amb passivitat aparent com la pilota resseguia la línia de gol de la porteria del Sevilla, en lloc de llançar-se amb tot el seu imponent cos de més de 1,90 d'alçada i arrasar-ho tot, és la síntesi del que ens està passat en aquest inici de temporada tan complicat.
A Sevilla vam jugar un partit que hauríem d'haver guanyat i que ni tan sols vam empatar. I això emprenya. Perquè, a més, no és la primera vegada que ens passa. És com si juguéssim una mena de partit de la marmota, atrapats en el temps com Bill Murray, amb un guió que es repeteix. Tot i la plaga de lesions que ens ha crucificat, tot i que paguem físicament la factura d'una pretemporada condicionada per la gira dels nassos (ni els diners –que tampoc són tants– ni la necessitat de passejar la nostra marca pel món crec que justifiquin la hipoteca), tot i que estem tous en defensa, tot i que alguns titulars justegen i que els suplents no estant a l'altura (mires la banqueta i et posaries a plorar) i totes les anàlisis que s'hi vulguin afegir, la veritat és que ja cansa veure com comencem els partits amb bona actitud i presència, que generem oportunitats per macar les diferències però que, en alguns casos per manca d'encert i en d'altres senzillament perquè la capriciosa dama pilota decideix que no vol entrar, perdonem els rivals que, en canvi –ells sí–, a la primera que tenen ens la claven (Torres al Calderón, Nolito a Balaídos, Krohn-Dehli dissabte..., per no parlar del gol inversemblant que encaixem a Roma des del mig del camp o del de córner contra el Leverkusen...).
Veus com col·leccionem un nombre de pals exagerat, veus com qualsevol porter rival sembla que es reencarna en Sepp Maier... Veus també que no ens decidim a xutar tot i estar en posició de rematada i aleshores penses en Bill Shankly, el mític entrenador del Liverpool, dient al seu davanter: “Quan tingui una pilota dins de l'àrea, primer marqui el gol i després ja discutirem les altres alternatives”...
I veus Piqué, la pilota, la línia de calç... i recordes el gran Groucho Marx: “He gaudit molt amb aquesta obra, especialment durant l'estona de l'entreacte.” Precisament després del descans, en els primers deu minuts de la segona part, és quan llencem el partit. Aquest és el fet objectivament més criticable de dissabte. En noranta minuts hi pot haver moments de desconnexió o que el rival et prengui la iniciativa, això és una obvietat. Ara bé, que el Sevilla surti del vestidor connectadíssim i que nosaltres, tot i sabent-ho, sortim adormits és difícil de justificar en el futbol d'elit.
De la resta... em quedo amb l'actuació enorme de Neymar, amb l'actitud i el caràcter de l'equip i amb l'anàlisi freda d'una situació que en absolut és depriment. Aquesta tempesta enmig de la qual ens trobem l'hem de superar amb molta fortalesa mental. Perquè el full de ruta és claríssim: assegurar el primer lloc de la lligueta en la Champions tan aviat com sigui possible (la competició més important) i, en aquest sentit, la victòria contra els alemanys va ser absolutament fonamental; i, quant a la lliga, toca posar-se el ganivet entre les dents per evitar despenjar-nos. I així hem d'arribar fins al desembre, quan haurem d'anar al Japó a guanyar el mundial de clubs. Ens en sortirem.