En pocs dies, Luis Enrique ha renyat el públic que xiula a l'estadi, ha fet fora els periodistes de l'avió en els viatges del primer equip i ha recuperat el mal humor en les rodes de premsa. No es pot dir que li agradi trobar complicitats, perquè amb aquest posat no en tindrà ni una, i menys en temps difícils.

Hi ha, però, un gest que li aplaudeixo. Va ser la setmana passada, després del partit contra el Leverkusen, quan va sortir del vestidor i encarant tots els sets on havia de parlar, abans d'acabar a la sala de premsa i esclatar, va anar buidant el pap. Estic d'acord amb ell: encara en el mes de setembre, tenint l'equip sense Messi i havent perdut Iniesta per lesió feia una estona, el Camp Nou no podia xiular amb el 0-1.

No és nou que el Camp Nou xiuli els seus pel neguit d'una derrota. Bé, una part petitona, però al cap i a la fi sorollosa, perquè si no hi ha animació, fins i tot un esternut s'acaba sentit des de l'altra punta de l'estadi. Si el soci o aficionat que s'acosta al temple dels culers a veure els seus no vol animar, que no ho faci, ningú l'hi obliga, però xiular un equip que en aquest punt de la temporada se sosté com se sosté, i després sumar-se a la festa de la remuntada, pot provocar –i és normal i preceptiu i encertat– el que va verbalitzar l'entrenador.

És clar que hi deu haver gent que deu pensar que l'entrenador no és ningú per renyar qui xiula al camp, i també té raó, però si del que es tracta és de fer arribar la queixa a algú perquè l'equip va molt justet i per tot l'embolic del càstig de la FIFA –al cap i a la fi, el punt de partida dels problemes d'efectius que té el Barça–, el més sensat seria queixar-se a la llotja, que és on s'ha originat tot el problema.

Vostè cridi o escridassi qui vulgui, però utilitzi el sentit comú, i més ara que el que necessita l'equip, amb el que li plou quan surt a fora pel moment polític que viu el país, és que algú l'estimi i, si és possible, que aquest sentiment es manifesti a casa.

En definitiva, bravo a Luis Enrique per dir el que milers de socis i milions de seguidors del Barça haurien volgut dir amb un micròfon a les mans: prou de xiulets quan l'equip té problemes al camp, perquè el que cal és esperonar-lo perquè li arribi l'escalfor.

Una altra cosa serà que, passats els mesos, el futbol que proposi el Barça ni agradi ni transmeti fermesa i que els grans objectius es vagin allunyant, cosa que faria que la remor a l'estadi hagués de preocupar més d'un. En aquest cas, a Luis Enrique i a la institució li aniria bé no només el suport dels aficionats, sinó de bona part d'un entorn amb el qual ara l'entrenador no només destrueix ponts, sinó que dinamita qualsevol complicitat a còpia d'arrufar el nas, fer-se l'ofès i veure en la premsa un enemic que no és.