Leo, el Tata i l'‘amo'...
Si no vestís la samarreta del Barça i no fos el martell implacable que ha trinxat la supèrbia madridista en aquests anys gloriosos, Messi no s'asseuria al banc dels acusats. Suposo que, arribats a aquest punt, això ho tenim tots clar. Ha pagat tots els seus deutes amb Hisenda i els casos similars d'esportistes d'elit multats per la tributació incorrecta dels seus drets d'imatge s'han saldat amb el pagament de les multes corresponents. A ell, però, a més, se l'acusa d'haver defraudat intencionadament. El judici acabarà amb Leo absolt, entre altres raons perquè el fiscal ja l'ha exculpat. De tota manera, els que consideren que “a Messi se l'ha d'aturar per la via civil o per la criminal” (se'n recorden d'aquell impresentable?), sembla que obtindran la fotografia que volen. Pobrets. Organitzaran el gran xou mediàtic i procuraran desestabilitzar-nos, una vegada més. Cap novetat. Cal ser forts. La tempesta passarà.
L'Argentina i el Tata
Paral·lelament, a Buenos Aires una Argentina a la deriva i que no juga a res (de fet, l'Argentina no recordo que mai hagi jugat a res) perdia 0-2 amb l'Equador i la seva Televisión Pública acomiadava la transmissió amb el locutor llançant un SOS: “Com enyorem Messi!” La pressió sobre Leo serà fortíssima amb el seu seleccionador al capdavant, que ja abans de la desfeta va dir que confiava poder comptar amb ell contra el Brasil i Colòmbia.
Em pregunto si algú, amb ascendent sobre el personatge, podria, amb tacte, suggerir a Tata Martino que prepari un dels seus famosos asados –amb els quals ens va il·luminar en la seva estada entre nosaltres–, que es relaxi i que no ens toqui allò que no sona? Només ens faltaven aquests...
El gest de l'‘amo'
Diuen, els que asseguren que en tenen informació de primera mà, que les converses van ser intranscendents, fins i tot anodines. El rostre d'algun dels assistents deixava entreveure que preferia parlar amb el lluç que enforquillava que haver-ho de fer amb el comensal amb qui compartia estovalles. Postres variades, cafè, licors i la sobretaula: el moment d'ensenyar les cartes.
El senyor Pérez Rodríguez, l'amo, pren la paraula i es fa silenci. De manera implacable, retreu als directius de l'Atlético la posició adoptada en la venda centralitzada dels drets televisius, un tema per ell d'importància capital. La rèplica colchonera la personalitza Gil Marín. L'amo s'aixeca i ordena els seus directius que el segueixin. Els cronistes de l'escena asseguren, també, que ells haurien preferit quedar-se. Però s'aixequen tots. Alguns amb un tros de pastís de Flandes (especialitat de la casa) entre les dents, d'altres amb els ulls clavats en aquella copa amb un destil·lat que ja no podran assaborir. El dinar s'ha acabat. El gest, no exempt de supèrbia, molt propi de qui mana i ho controla tot: “La meva empresa és la més gran del món en construcció”, li agrada proclamar als quatre vents.
L'escena es va produir a la Taberna del Capitán Alatriste en el dinar de directives previ al derbi madrileny de la setmana passada i és molt il·lustrativa d'una determinada manera de procedir. “És més fàcil escriure contra la supèrbia que vèncer-la. Escriuré el que és la supèrbia per a qui la té, ja que ell només és qui no ho sap, ni ho vol aprendre dels que la pateixen”. És la ploma d'un clàssic com Francisco de Quevedo, l'amic en la ficció del personatge que dóna nom al local.
