Gols i jerarquia
Cristiano Ronaldo recollia ahir la seva quarta Bota d'Or, que l'acredita com a màxim golejador de les lligues europees. Un guardó que ajuda a alimentar l'egolatria del portuguès i, de retruc, l'aspecte més cosmètic del futbol modern. Fa unes setmanes l'astre de Madeira també deixava enrere Raúl González com a màxim golejador històric del Real Madrid. En poc més de set temporades vestit de blanc el portuguès en tenia prou per superar el crac madrileny. Uns rècord que no han anat acompanyats de títols. Trista paradoxa. Un oxímoron perfecte aplicat al màrqueting del futbol. Focs d'artifici innocus. El que marca la trajectòria dels futbolistes, i per la seva extensió, no són els premis individuals sinó els col·lectius. Els gols infinits si no tenen la recompensa dels títols són simple maquillatge. Cristiano Ronaldo ho sap, i també el madridisme. El portuguès és un futbolista excepcional però, ara per ara, no té el pedigrí de Raúl González. El davanter blanc va guanyar tres Champions amb el Madrid. Ell simbolitza el millor Madrid contemporani. El que va posar fi a l'estigma de veure només les copes d'Europa en blanc i negre. Raúl ha marcat la història de l'equip de la Castellana com la va marcar quatre dècades abans Alfredo Di Stefano. Cristiano és un col·leccionista de rècords. És un futbolista que s'empatxa de gols en els partits regulars però que si estigués en l'NBA no sap resoldre els partits clau dels play-offs. Aquells on un esportista d'elit es juga el tot o res. La caricatura del portuguès arriba a l'extrem que quan el Madrid va guanyar la décima va marcar el quart gol, i de penal. Un gol anecdòtic i sense rellevància per al títol, per no entrar a descriure la celebració a l'estil més poligonero.Cristiano té els millors registres del Madrid però la història real del Madrid l'han escrits altres futbolistes i la décima no té el seu nom, sinó el de Sergio Ramos. Massa cops de destral per al seu ego ferit.