El maleït arti­cle 19 de la FIFA està revo­lu­ci­o­nant ara el fut­bol català. Ja saben, és aquell que els màxims diri­gents van fer el 2009 per pro­te­gir el tràfic mun­dial de menors que juguen a la pilota i que a casa nos­tra es va fer famós, sobre­tot, per la sanció al Barça per no fer-ne cas. A hores d'ara, nou juga­dors estran­gers ja no juguen de blau­grana i vuit més seguei­xen san­ci­o­nats. Resu­mint, el que diu la llei és que no es poden fer trans­ferències inter­na­ci­o­nals de fut­bo­lis­tes menors de 18 anys, amb tres excep­ci­ons: pri­mer, que els pares canviïn de país, però que la raó no sigui perquè el menor ha estat fit­xat per un club de fut­bol; segon, que el juga­dor hagi fet els 16 anys i sigui euro­peu, i ter­cer, que vis­qui a 50 quilòmetres de la fron­tera.

En essència és una bona llei per trac­tar de posar fi a la ver­go­nya repe­tida de veure nens tirats al car­rer després que els clubs com­pro­ven que les seves pro­me­te­do­res car­re­res no ho eren tant. El pro­blema és que hi ha neces­si­tats que no que­den cober­tes, sobre­tot, per a l'altre fut­bol, el que no té estre­lles ni luxes ni, és clar, paga bit­llets d'avió a nens per córrer dar­rere una pilota. El fut­bol ama­teur i de base de tot arreu. El nos­tre també, és clar. Les com­pe­ti­ci­ons han començat i hi ha un munt d'infants i joves del nos­tre país que no poden fer com la resta dels seus amics. Poden anar a l'escola, ser assis­tits per la sani­tat pública i fun­ci­o­nen per­fec­ta­ment tots els meca­nis­mes perquè els seus pares paguin els impos­tos, però no poden jugar a fut­bol. Resulta que per com­plir l'arti­cle 19 de pro­tecció dels menors del Regla­ment de la FIFA calen més papers –alguns impos­si­bles– que per acon­se­guir una adopció.

El fut­bol català s'ha començat a moure. Tomàs Desem­bre (bar­ci­no85@​hotmail.​com, 663020795), pre­si­dent de la Penya Bar­ce­lo­nista Bar­cino, lidera el movi­ment dels més modes­tos. Ells tenen una desena de famílies afec­ta­des, però només és un exem­ple del que els passa a la resta. Al Barça i al més modest de tots els clubs de Cata­lu­nya. Aquí no hi ha rics ni pobres: hi ha nens i nenes que han acom­pa­nyat les seves famílies a la recerca d'una vida millor. Desem­bre parla de més de 3.000 infants, de més de 3.000 pro­ble­mes quo­ti­di­ans, de més de 3.000 casos en què s'estan vul­ne­rant els drets dels infants reco­ne­guts per l'ONU, la Cons­ti­tució Espa­nyola i l'Esta­tut de Cata­lu­nya, entre d'altres. Més de 3.000 bar­re­res per a la inte­gració i la feli­ci­tat. Més de 3.000 pro­ble­mes soci­als.

La Fede­ració Cata­lana de Fut­bol (FCF) ha mirat de tram­pe­jar la situ­ació com ha pogut. Des del 2010, any en què va entrar en vigència la norma, ha fet la vista grossa, cons­ci­ent de la injustícia. Alguns infants s'hi han vist afec­tats, però la majo­ria dels casos s'han solu­ci­o­nat. L'estiu pas­sat, la FIFA va endu­rir el mis­satge i ara se sent lli­gada de peus i mans. Després de la denúncia de Tomàs Desem­bre i d'alguns mit­jans de comu­ni­cació, la FCF ha acce­le­rat amb ànim d'aju­dar (auto­rit­za­ci­ons@​fcf.​cat, 932652477) als, segons ells, 990 casos afec­tats –xifra dife­rent a la que dóna Desem­bre–, però no des­a­fiarà la FIFA, segons diuen “per prudència i per no per­ju­di­car el fut­bol català davant les san­ci­ons que es podrien rebre”. Per aquesta banda, als cata­lans, també els cauen les ame­na­ces de ser exclo­sos de la galàxia.

És evi­dent que les san­ci­ons de la FIFA impor­ten poc al 99% dels clubs cata­lans. És clar, –al marge d'una pre­vi­si­ble multa per a la fede­ració– els cas­ti­ga­rien sense jugar a Europa. El Bar­cino, per seguir amb el mateix exem­ple de club, no podria jugar la Cham­pi­ons. Sense comen­ta­ris. També és clar que la FCF no es pot sal­tar les nor­mes així com així. Per tant, cal tro­bar una solució a mig camí. Les parts ja par­len, però la solució sem­bla llu­nyana. La cele­bració d'una assem­blea extra­or­dinària per trac­tar el tema, noves i dife­rents estruc­tu­res de com­pe­tició i por­tar el cas a la justícia ordinària són pro­pos­tes dels clubs per tro­bar solu­ci­ons.

Cal actuar. I de seguida. Des del fut­bol i des de la soci­e­tat. Si jo fos direc­tiu de la fede­ració cata­lana, ani­ria a totes. I si fos, polític català, també.

PD: El tema és molt greu i cal unió. La FCF, els clubs, les famílies, la política, els mit­jans de comu­ni­cació... tots junts. Cal evi­tar epi­so­dis lamen­ta­bles com el d'un vice­pre­si­dent de la fede­ració que va cri­ti­car els movi­ments del pre­si­dent de la PB Bar­cino: “Tant soroll per set o vuit nens!”, o el d'un exe­cu­tiu de la comu­ni­cació i un advo­cat de la mateixa FCF que han amenaçat amb que­re­lles alguns pro­fes­si­o­nals del peri­o­disme per trac­tar el tema amb opi­ni­ons dife­rents a la seva. Sort que el pre­si­dent, Andreu Subies, ha sabut estar a l'altura! Per ver­go­nyeta ali­ena, obvi­a­rem els seus noms. Segur que si dedi­ques­sin més esforços a tre­ba­llar pels menors i menys a amenaçar, el cas que ens ocupa esta­ria més a prop de la solució.