Els nens del futbol català
El maleït article 19 de la FIFA està revolucionant ara el futbol català. Ja saben, és aquell que els màxims dirigents van fer el 2009 per protegir el tràfic mundial de menors que juguen a la pilota i que a casa nostra es va fer famós, sobretot, per la sanció al Barça per no fer-ne cas. A hores d'ara, nou jugadors estrangers ja no juguen de blaugrana i vuit més segueixen sancionats. Resumint, el que diu la llei és que no es poden fer transferències internacionals de futbolistes menors de 18 anys, amb tres excepcions: primer, que els pares canviïn de país, però que la raó no sigui perquè el menor ha estat fitxat per un club de futbol; segon, que el jugador hagi fet els 16 anys i sigui europeu, i tercer, que visqui a 50 quilòmetres de la frontera.
En essència és una bona llei per tractar de posar fi a la vergonya repetida de veure nens tirats al carrer després que els clubs comproven que les seves prometedores carreres no ho eren tant. El problema és que hi ha necessitats que no queden cobertes, sobretot, per a l'altre futbol, el que no té estrelles ni luxes ni, és clar, paga bitllets d'avió a nens per córrer darrere una pilota. El futbol amateur i de base de tot arreu. El nostre també, és clar. Les competicions han començat i hi ha un munt d'infants i joves del nostre país que no poden fer com la resta dels seus amics. Poden anar a l'escola, ser assistits per la sanitat pública i funcionen perfectament tots els mecanismes perquè els seus pares paguin els impostos, però no poden jugar a futbol. Resulta que per complir l'article 19 de protecció dels menors del Reglament de la FIFA calen més papers –alguns impossibles– que per aconseguir una adopció.
El futbol català s'ha començat a moure. Tomàs Desembre (barcino85@hotmail.com, 663020795), president de la Penya Barcelonista Barcino, lidera el moviment dels més modestos. Ells tenen una desena de famílies afectades, però només és un exemple del que els passa a la resta. Al Barça i al més modest de tots els clubs de Catalunya. Aquí no hi ha rics ni pobres: hi ha nens i nenes que han acompanyat les seves famílies a la recerca d'una vida millor. Desembre parla de més de 3.000 infants, de més de 3.000 problemes quotidians, de més de 3.000 casos en què s'estan vulnerant els drets dels infants reconeguts per l'ONU, la Constitució Espanyola i l'Estatut de Catalunya, entre d'altres. Més de 3.000 barreres per a la integració i la felicitat. Més de 3.000 problemes socials.
La Federació Catalana de Futbol (FCF) ha mirat de trampejar la situació com ha pogut. Des del 2010, any en què va entrar en vigència la norma, ha fet la vista grossa, conscient de la injustícia. Alguns infants s'hi han vist afectats, però la majoria dels casos s'han solucionat. L'estiu passat, la FIFA va endurir el missatge i ara se sent lligada de peus i mans. Després de la denúncia de Tomàs Desembre i d'alguns mitjans de comunicació, la FCF ha accelerat amb ànim d'ajudar (autoritzacions@fcf.cat, 932652477) als, segons ells, 990 casos afectats –xifra diferent a la que dóna Desembre–, però no desafiarà la FIFA, segons diuen “per prudència i per no perjudicar el futbol català davant les sancions que es podrien rebre”. Per aquesta banda, als catalans, també els cauen les amenaces de ser exclosos de la galàxia.
És evident que les sancions de la FIFA importen poc al 99% dels clubs catalans. És clar, –al marge d'una previsible multa per a la federació– els castigarien sense jugar a Europa. El Barcino, per seguir amb el mateix exemple de club, no podria jugar la Champions. Sense comentaris. També és clar que la FCF no es pot saltar les normes així com així. Per tant, cal trobar una solució a mig camí. Les parts ja parlen, però la solució sembla llunyana. La celebració d'una assemblea extraordinària per tractar el tema, noves i diferents estructures de competició i portar el cas a la justícia ordinària són propostes dels clubs per trobar solucions.
Cal actuar. I de seguida. Des del futbol i des de la societat. Si jo fos directiu de la federació catalana, aniria a totes. I si fos, polític català, també.
PD: El tema és molt greu i cal unió. La FCF, els clubs, les famílies, la política, els mitjans de comunicació... tots junts. Cal evitar episodis lamentables com el d'un vicepresident de la federació que va criticar els moviments del president de la PB Barcino: “Tant soroll per set o vuit nens!”, o el d'un executiu de la comunicació i un advocat de la mateixa FCF que han amenaçat amb querelles alguns professionals del periodisme per tractar el tema amb opinions diferents a la seva. Sort que el president, Andreu Subies, ha sabut estar a l'altura! Per vergonyeta aliena, obviarem els seus noms. Segur que si dediquessin més esforços a treballar pels menors i menys a amenaçar, el cas que ens ocupa estaria més a prop de la solució.
Mas, Ortega i Rigau
Un episodi més de la trista realitat i del handicap democràtic d'algunes instàncies del país veí. No perdem el temps. Parlem ràpid. Pactem ràpid. Construïm el futur ràpid. Tenim més pressa que mai.
