N'hi hauria per fugir-ne, si no fos que ja ens n'anem; i no pas ara, sinó d'una manera atàvica: “Déu conservi la justícia i ens en guardi”, “ningú no pot ser jutge en causa pròpia” i “van les lleis per on volen els reis” són només tres frases fetes que ens acaren al tercer règim jurídic més corromput d'Europa i dels de la cua del món, segons els últims informes de la Unió Europea i del Fòrum Econòmic Mundial.

Posats a ser moderns i a fer veure per tant que la història no pot ser-ne, hauríem de dir que això de la justícia espanyola no és un càstig diví sinó un virus informàtic inevitable, perquè la Bíblia d'ahir són els mitjans de difusió d'ara. Com si no sabéssim, llecs que volen tenir-nos, que això que passa als ordinadors no és la conseqüència de cap microorganisme sinó de l'estètica imposada dels errors; és a dir, de la formalització de l'ètica de la cobdícia: abans d'invertir a arreglar un error estructural, a la jerarquia propagandística li és més rendible de construir una metàfora; com ens n'immunitzaria la història, si els sacerdots moderns no s'entestessin a robar-nos-la. Parlo dels errors dels sistemes operatius, de la propaganda de la premsa i del sou dels seus acòlits: opinaires, pedagogs i defensors de posar el saber al servei de l'acumulació de la riquesa. Seguint, doncs, amb la metàfora del virus, resulta que trobem que la pandèmia que entre 1918 i 1919 va matar de 50 a 100 milions de persones es coneix com la “grip espanyola”, perquè durant la Primera Guerra Mundial Espanya era un país neutral i d'allò que matava tants soldats estrangers podia parlar-ne.

I arribem aquí, al capdavall del carrer, on parlar d'esports aquesta setmana que Espanya ha dut als tribunals el president de la Generalitat, ens fa pensar si amb els judicis al Barça, a Messi i a Neymar no podem proposar que de la justícia dirigida el món en digui “justícia espanyola”.