N'hi hau­ria per fugir-ne, si no fos que ja ens n'anem; i no pas ara, sinó d'una manera atàvica: “Déu con­servi la justícia i ens en guardi”, “ningú no pot ser jutge en causa pròpia” i “van les lleis per on volen els reis” són només tres fra­ses fetes que ens aca­ren al ter­cer règim jurídic més cor­rom­put d'Europa i dels de la cua del món, segons els últims infor­mes de la Unió Euro­pea i del Fòrum Econòmic Mun­dial.

Posats a ser moderns i a fer veure per tant que la història no pot ser-ne, hauríem de dir que això de la justícia espa­nyola no és un càstig diví sinó un virus informàtic ine­vi­ta­ble, perquè la Bíblia d'ahir són els mit­jans de difusió d'ara. Com si no sabéssim, llecs que volen tenir-nos, que això que passa als ordi­na­dors no és la con­seqüència de cap micro­or­ga­nisme sinó de l'estètica impo­sada dels errors; és a dir, de la for­ma­lit­zació de l'ètica de la cobdícia: abans d'inver­tir a arre­glar un error estruc­tu­ral, a la jerar­quia pro­pa­gandística li és més ren­di­ble de cons­truir una metàfora; com ens n'immu­nit­za­ria la història, si els sacer­dots moderns no s'entes­tes­sin a robar-nos-la. Parlo dels errors dels sis­te­mes ope­ra­tius, de la pro­pa­ganda de la premsa i del sou dels seus acòlits: opi­nai­res, peda­gogs i defen­sors de posar el saber al ser­vei de l'acu­mu­lació de la riquesa. Seguint, doncs, amb la metàfora del virus, resulta que tro­bem que la pandèmia que entre 1918 i 1919 va matar de 50 a 100 mili­ons de per­so­nes es coneix com la “grip espa­nyola”, perquè durant la Pri­mera Guerra Mun­dial Espa­nya era un país neu­tral i d'allò que matava tants sol­dats estran­gers podia par­lar-ne.

I arri­bem aquí, al cap­da­vall del car­rer, on par­lar d'esports aquesta set­mana que Espa­nya ha dut als tri­bu­nals el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, ens fa pen­sar si amb els judi­cis al Barça, a Messi i a Ney­mar no podem pro­po­sar que de la justícia diri­gida el món en digui “justícia espa­nyola”.