No he vist Escenas de la vida conyugal, el muntatge teatral que es representa al Tívoli de Barcelona, i possiblement no la veuré, perquè confesso que hi tinc una certa reticència, que potser es deu a un prejudici. També he de confessar que no comparteixo l'entusiasme que Ricardo Darín desperta en molts i moltes, de manera que l'actor argentí no m'arrossega a veure un muntatge que, segons el seu mateix intèrpret, presenta com una comèdia el tremend procés de separació d'una parella que va concebre originalment Ingmar Bergman per a una sèrie de televisió (amb una versió més reduïda per als cinemes) anomenada Escenes d'un matrimoni i protagonitzada per Liv Ullmann i Erland Josephson. Sí, evidentment és un prejudici, però temo que es vulgui subratllar una comicitat que, en tot cas, l'espectador pot detectar en l'obra de Bergman per defensar-se davant d'una situació terrible en què s'hi pot reconèixer, perquè és difícil que no ens surti alguna cosa lletja durant una separació. La hipotètica comicitat, doncs, més aviat és una conseqüència: una reacció defensiva de l'espectador: com quan riem nerviosos davant d'alguna cosa que no podem suportar. No cal afegir gas a la peça.

Tanmateix, no discutiré que les fronteres entre el drama i la comèdia es puguin fer difuses i que d'un registre a l'altre hi pugui haver només un pas. A vegades, certament, no se sap si ens trobem davant d'una comèdia o un drama. Ho apunto considerant que no sabria dir quin gènere seria l'adequat per abordar algunes coses que passen (fraus, suborns, pagaments deslleials i tota mena de corrupcions) en l'òrbita del futbol professional. I aquesta qüestió em du a justificar per què escric a propòsit d'Escenas de la vida conyugal en un diari esportiu: en una de les representacions a Barcelona hi va assistir Leo Messi, que, fins ara, i que jo sàpiga, no havia demostrat interès pel teatre. Ni tan sols quan altres companyies i actors argentins s'han fet presents a Barcelona. Ha calgut que Ricardo Darín hi actués perquè Messi anés al teatre, tot i haver-hi d'anar amb crosses. Potser ho ha afavorit el fet que està lesionat i que no pot jugar a futbol. He vist fotos i Messi somreia, tot i que poc abans l'advocacia de l'Estat, desatenent la fiscalia, havia demanat 22 mesos i mig de presó. Un cop Mesi ha pagat els diners reclamats per Hisenda, és una demanda a la recerca d'un càstig exemplar? Com s'ha de tractar aquest cas? Com una comèdia o com un drama? I el cas de Joseph Blatter i Michel Platini, presidents de la FIFA i la UEFA, respectivament. Al primer, a més de tantes altres coses, se l'acusa d'haver pagat deslleialment al segon 1,8 milions d'euros. Potser en aquest últim cas ho tinc més clar: una comèdia despietada, una astracanada brutal. I també crec que amb aquest mateix registre s'hauria de representar el nou viatge a Qatar de la directiva del Barça per pidolar més diners pel patrocini.