El Barça de l'excel·lència ve de quan Cruyff va ser entrenador. Ell va posar el futbol en funció del pensament, no de la força i de l'ímpetu –fúria, en deia el franquisme esportiu.

Primer, amb Milla, un jugador mal aconsellat, que no va entendre el paper clau duent el quatre a la samarreta i al camp en un futbol de dream team; després, van aparèixer jugadors més llestos que una mostela –Guardiola, Xavi, Iniesta, de vegades Messi mateix més endarrerit– i així fins avui.

Virgili, fa més de 2.000 anys, va deixar escrit: “Un esperit mou una gran massa.” Fàcil és entendre que un jugador de control, un cervell, un que pensa abans de tocar la pilota pot moure els deu jugadors del seu propi equip.

Barretada a Luis Enrique: fa pauses en el desgast dels jugadors, les famoses rotacions, posa força on cal i recondueix el joc més vertical sense Iniesta i Messi. Els aficionats agraïm veure que, de vegades, el futbol es dirigeixi des de la banda com una gran partida d'escacs, movent els jugadors com si fossin peces de l'escaquer.

Ara, cal cervell i, de moment, no el tenim. Per això apareix Gumbau, donant minuts a un possible relleu de Busquets, o l'ombra reclamada de Samper i alguns reclamant de forma precipitada Alenyà, un nano del juvenil. De moment, no cal perdre el rumb cercant algú que faci el paper de controlador.

Pausa, tranquil·litat a tothom: en quatre dies, torna Iniesta; poc després, Messi i en un parell de mesos, Arda Turam. I Rafinha en mig any. I en dos mesos i mig, es pot fitxar.

Cal oblidar el que no es té. Xavi és irrepetible. El futbol murri, llest i lúcid pot adequar-se a uns jugadors que abans de fer res pensin.

Com en el procés polític, abans de tot, intel·ligència, després, un ferm avançar, tot anant a poc a poc, però amb bona lletra.