Ja fa temps que els partits contra el Rayo Vallecano són diferents a tot perquè així ho vol l'equip de Paco Jémez, que juga amb idees d'equip gran, però amb jugadors d'equip petit. La tradició a can Barça obliga a donar les gràcies per la generositat, l'espectacle i les facilitats, perquè la cosa sovint acaba en golejada, com dissabte passat. Però hi ha un cantó fosc. Les exigències d'aquest partit, també sovint, acaben despullant les mancances de l'equip. El Barça s'ha fet tan gran futbolísticament perquè, a banda de talent, té personalitat, desplega autoritat i quasi sempre imposa el seu guió de partit, aquell que el fa més fort. Però contra, el Rayo no és així, perquè l'equip castellà dicta com i a què es jugarà, desafia aquella autoritat i obliga el Barça a ser diferent, almenys durant noranta minuts. Per això, perquè et posa al límit i els jugadors no són màquines, aquest partit mai ha estat experiment per extraure grans teories, però abans de girar full i oblidar-lo és bo identificar els límits que senyala, per tenir clar on posar el focus a l'hora de corregir els entrenaments o de planificar el futur immediat en qüestió de fitxatges. Perdre la possessió de la pilota no és una derrota; és més aviat un maldecap, amb causes i conseqüències. Tothom pot entendre que el Rayo pressioni més, amb més constància i durant més temps que el Barça, però el que és destacable i un punt decebedor és que els jugadors del Rayo gestionin millor la pilota quan la tenen i que, per aquesta via, siguin capaços de tancar el Barça a l'àrea mitja hora llarga de la segona part. També és simptomàtic que els defenses facin més passades al porter que als mitjos o davanters o que l'equip acabi dimitint d'elaborar i abusant del joc llarg. Està assumit que l'equip va justet de físic i d'efectius i carregat de calendari i de baixes importants, però fa poques setmanes al camp del Celta, amb Messi i Iniesta, l'equip també va patir i a més va perdre. O sigui que val més no enganyar-se i treballar per corregir les mancances.