El més còmode és especular que el linier anònim que denuncia haver rebut pressions, suposadament d'un vocal fatxa del comitè tècnic d'àrbitres per afavorir el Madrid en el proper clàssic, és un pobre desgraciat enfollit i el seu advocat, un miserable picaplets. Posats a especular: què en traurien ambdós, d'inventar-se una farsa d'aquest calibre, a banda de fer un ridícul catedralici? Sigui com vulgui, el més sorprenent d'aquest cas (que acabarà arxivat per manca de proves) és que el fet que passin coses així en aquest país encara pugui sorprendre algú a casa nostra. Si fos a la inversa? A Madrid tot els quadraria i darrere la trama apuntarien el nom d'Artur Mas i el procés.

Ja fa molt de temps, un directiu del Barça va dir al meu pare: “No et pots ni imaginar les golfades que hem de suportar per aquests camps de Déu. Ens cusen a trompades, els àrbitres xiulen el que volen... I t'ho has d'empassar i callar.” Jo estava al seu costat. Feia quatre dies que havia sabut allò altre dels Reis Mags i, entre una cosa i l'altra, el ritus iniciàtic per començar a saber de què va això de la vida va ser excessiu i segur que em devia marcar.

En aquells anys anava al Camp Nou convençut que els Rexach, Marcial i companyia marcarien gols i que els Sadurní, Torres, Costas, Gallego... em protegirien. Però el diumenge següent l'equip viatjava a Salamanca, Burgos, Santander, Oviedo..., i la ràdio t'informava de derrotes, generalment per 1-0. “Són unes toies aquests del Barça, nen, en canvi els del Madrid s'hi deixen la pell”, em deia el barber que em venia a pelar a casa meva. Quina ràbia que em feia aquell bon home! No veies els partits i t'havies de conformar amb l'Estudio Estadio dels dilluns, amb uns resums convenientment editats.

La història del futbol espanyol és la d'un lladronici, amb més o menys intensitat i sofisticació, des que el règim feixista es va adonar que el futbol era una arma propagandística a explotar i va donar suport incondicional al projecte de club hegemònic que Bernabéu i Saporta projectaven per al seu Madrid, que abans del fitxatge canallesc de Di Stéfano vivia a l'ombra del Barça i l'Athletic Club. En aquest context s'emmarca la sentència lapidària d'aquell ministre d'Exteriors franquista, Fernando María Castiella Maíz, en plena operació per fer del
Realísimo la bandera d'un país endarrerit i aïllat: “El Real Madrid es el mejor embajador de España.”

Això no és victimisme, això són fets documentats. I no exclou en absolut l'exercici de l'autocrítica i de reconèixer les carències pròpies. Són anàlisis distintes. El que passa és que si, a sobre, a tu et perjudiquen i al teu rival el protegeixen, la partida es juga amb cartes marcades. Ara, l'única novetat és que algú ha denunciat el que la resta sempre, covardament, ha callat. O gairebé sempre: el setembre de 1976 l'àrbitre Antonio Camacho es va atrevir a dir: “Mentre Plaza sigui el president [del col·legi d'àrbitres] el Barcelona no tornarà a ser campió de lliga.” El van titllar de ximplet, com ara fan amb aquest linier anònim.