Opinió

Mites i mitòmans

Rossi és el prototipus d'esportista que és deliciós en la victòria i nociu en la derrota o quan un rival li pot fer ombra

L'acció de Valen­tino Rossi d'etzi­bar una pun­tada de peu en plena acció i fer caure Marc Márquez durant la cursa de Moto GP a Malàisia alguns l'han ver­ba­lit­zat com la cai­guda d'un mite. Dec ser l'únic a qui no li ha cai­gut res, perquè ja fa anys que tinc calat aquest espor­tista. Dic que fa temps que el tinc clis­sat perquè Rossi és el pro­to­ti­pus d'espor­tista que és deliciós en la victòria i nociu en la der­rota o quan un rival li pot fer ombra. Sap ven­dre's, ha fabri­cat tot una per­for­mance que fa les delícies dels seus segui­dors i quan ensuma una càmera activa el som­riure, la riota i la broma que fa que trans­meti que en ell tot és per­fecció, un ésser ange­li­cal.

Fa una dot­zena d'anys ja vaig veure que el patró de com­por­ta­ment del mal per­de­dor encai­xava per­fec­ta­ment amb Rossi quan de nit el seu equip es va acos­tar a la sor­tida del GP de Qatar per nete­jar el lloc des d'on havia de sor­tir l'italià. Les càmeres de segu­re­tat els van caçar i va aca­bar sor­tint últim, i el dia de la cursa va caure i es va com­pli­car el mun­dial en favor de Sete Giber­nau, que no va poder gua­nyar aquell títol.

Rossi es va sen­tir ferit, com si no estigués bé san­ci­o­nar un mite com ell, de la mateixa manera que anys després la Hisenda ita­li­ana el va crui­xir per eva­sor fis­cal i poc menys que volia fer enten­dre que tot el que havia donat pel moto­ci­clisme no podia aca­bar amb el fisc recla­mant-li més de 100 mili­ons d'euros.

La culpa d'aquesta mito­ma­nia la tenim tots, espe­ci­al­ment els mitòmans, per induir a fer creure a l'espor­tista que és un ésser supe­rior, i sent per­mis­sius amb tot, sense apli­car el sen­tit comú i la norma. Per exem­ple, l'orga­nit­zació del Moto GP, no només no va fer fora Rossi de la cursa amb la ban­de­rola negra, sinó que li per­metrà pujar-se a la moto a València, en certa manera per mito­de­pendència. Fa anys que sento dir al bar­ce­loní Car­melo Ezpe­leta, con­se­ller dele­gat de Dorna Sports, orga­nit­za­dora del Moto GP, que el dia que marxi Rossi el negoci es desin­flarà, com quan després de l'adéu de Mic­hael Doo­han i abans de Wayne Rai­ney les cur­ses s'havien d'aca­bar. No va ser així, perquè hi havia una for­nada al dar­rere que tre­pit­java fort, com ara, ja que Jorge Lorenzo i, espe­ci­al­ment, Marc Márquez tenen el mateix nivell per acon­se­guir títols que l'italià.

Del mis­satge que han rebut aquests dos amb la decisió de la cursa de no treure Rossi de la pista, queda que men­tre l'italià segueixi com­pe­tint hi haurà dues nor­ma­ti­ves ben clares: la que afecta tota la gra­e­lla i la que s'aplica a Rossi i con­sent els seus exces­sos.

Aquest tras­torn d'un espor­tista a la pista amb la mirada còmplice dels que han d'apli­car les regles és ben pre­sent en altres esports, com el fut­bol, en què el cap de set­mana pas­sat vam tenir un exem­ple il·lus­tra­tiu de com fun­ci­ona aquest patró de com­por­ta­ment en els mites: Cris­ti­ano Ronaldo cavalca en soli­tari amb la pilota als peus i, sol, enso­pega, cosa que, ins­tin­ti­va­ment, fa que s'aixe­qui i pro­testi a l'àrbi­tre per si, un cop més, pica i asse­nyala una falta ine­xis­tent i, de pas­sada, expulsa el pobre defensa que s'ho mirava tot ple­gat amb el temor de poder aca­bar pagant els plats tren­cats pel com­por­ta­ment trampós del rival.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)