Diumenge, en la mitja part del partit amb el Fuenlabrada, el Joventut de Badalona va omplir la pista de l'Olímpic amb tots els seus equips de base per fer la tradicional fotografia de família de tot el planter verd-i-negre. Veient l'estol de joves basquetbolistes que es formen a la Penya rebent molt més del que per ara poden donar, em feia creus de la injustícia moral que un club que té el seu emblema en un planter tan prolífic per al món del bàsquet tingui tants problemes econòmics i hagi de recórrer al micromecenatge per poder mantenir el model, mentre d'altres viuen a cos de rei amb ingressos que no provenen del bàsquet. Em refereixo no tant al Barça i el Madrid com als clubs que, més que ajudats (que això està bé), són directament sustentats per administracions públiques. I així, és clar, és més fàcil alimentar-se del planter dels altres i anar pel món amb els números nets i polits. L'Agència Tributària acaba d'embargar el club badaloní i qui vulgui pot dir un cop més allò d'Hisenda som tots, lema que remarca la línia d'arribada i obvia la desigualtat dels punts de sortida. Potser perquè és fàcil entendre que a un club de planter se l'ha d'ajudar per la seva tasca imprescindible, la delegació local d'Hisenda havia concedit al Joventut un ajornament en espera que es resolgués l'operació que li ha de permetre satisfer el deute. Però l'acord en l'àmbit català ha estat tombat a Madrid, punt zero de totes les mans negres contra Catalunya. Sí, mà negra, allò que tal com fa de teló de fons del setge fiscal a Messi o de les moltes persecucions que pateix el Barça, no ens equivocarem situant-lo igualment en l'escena d'altres casos de l'esport català. A l'Olímpic també hi ha estelades, la Penya també du la senyera a la samarreta, el president Villacampa no amaga simpaties independentistes, i el tècnic, l'excel·lent Salva Maldonado, les manifesta obertament. La mà que ens assetja és negra i llarga i, ella més que nosaltres, no fa distincions.