La primera porta que se li va obrir a Rubi després de la magnífica temporada a Montilivi era de les més atractives que es podia esperar. Però, amb la fatalitat de Tito Vilanova, el maresmenc va perdre responsabilitat a can Barça. El futbol li'n devia una. Hi va apostar el Valladolid, però no li va mantenir la confiança malgrat haver arribat a les eliminatòries d'ascens, com si no tingués cap mèrit, per més que per al conjunt de Pucela pujar fos gairebé una obligació. Se'l va vincular després a l'Elx, però no es van entendre. I va començar la temporada sense feina. Feia la sensació que Rubi seria el típic nom que sortiria a la llista de candidats dels clubs que acomiaden el tècnic, com ja va passar amb l'Almeria. I, de sobte, apareix el Llevant. La primera divisió. Potser sí que hi havia algun altre aspirant més ben situat d'entrada per rellevar Lucas Alcaraz, però el futbol li'n devia una. I el Llevant, que abans d'apostar per perfils més veterans havia vist créixer tècnics com Luis García i Juan Ignacio Martínez, té ara un entrenador jove, valent i preparat. I, si aconsegueix revifar l'equip i salvar-lo, que de marge encara n'hi ha molt, Rubi es guanyarà un contracte de dues temporades més en un club modest però que fa anys que mira de fer les coses amb seny per superar la crisi que, com gairebé tots, ha viscut.

L'estrena era compromesa, amb la visita a Mestalla tancada amb un 3-0 un pèl enganyós. Malgrat la derrota, Rubi se'n va anar satisfet (o almenys ho va dir) perquè els jugadors havien estat força descarats i havien assimilat molts conceptes en poc temps. De feina, en té molta. Però me l'imagino gaudint com un nen. Qui sap com li anirà al Ciutat de València, però té aptituds i preparació per fer-hi molt bon paper. I unes ganes boges, és clar. És el seu moment. Aquell tècnic que va destacar per un futbol atractiu i atrevit al futbol català. I que, després de tenir un paper rellevant en el cos tècnic de Salamero en una salvació gairebé miraculosa del Girona, va viure una estrena brillantíssima com a entrenador en el futbol professional. Hi ha un grapat d'exjugadors de primer nivell que tenen més fàcil l'accés. Veure a una banqueta de primera algú que s'ha llaurat el camí des de baix sempre és un orgull.