L'esport és una eina per a la trans­missió de valors de ciu­ta­da­nia, d'esforç i sacri­fici, de soli­da­ri­tat, de superació indi­vi­dual i col·lec­tiva... Per això, més enllà dels bene­fi­cis físics i men­tals que pro­por­ci­ona, és tan impor­tant que des de petits els infants com­ple­men­tin la seva for­mació acadèmica amb la pràctica de l'esport. I en l'esport pro­fes­si­o­nal, espe­ci­al­ment quan ha esde­vin­gut un espec­ta­cle de mas­ses, les grans figu­res són el mirall en què s'enllu­er­nen els més joves. Són, en certa mesura, el pro­to­ti­pus ide­a­lit­zat en què molts se sen­ten iden­ti­fi­cats i al qual vol­drien assem­blar-se. La res­pon­sa­bi­li­tat dels espor­tis­tes d'elit famo­sos no és només amb el seu equip o la seva afició, sinó també amb els milers de fans que els seguei­xen i pels quals cons­ti­tu­ei­xen un exem­ple. La seva acti­tud, al ter­reny de joc i a les pis­tes influirà, ho pre­ten­guin o no, els seus segui­dors. I és també cert que molts d'aquests ídols arri­ben al cim de la fama quan encara són molt joves i alguns sense el caràcter i la madu­resa neces­sa­ris per afron­tar els ris­cos i les res­pon­sa­bi­li­tats de la fama. Queda palès, sovint, en les entre­vis­tes, els comen­ta­ris, els tuits, la bar­reja d'inse­gu­re­tat fat­xen­de­ria i humi­li­ació de l'adver­sari amb què se cele­bren els èxits per­so­nals...

Són les dues cares indes­tri­a­bles de l'esport esde­vin­gut espec­ta­cle. Per això són molt greus com­por­ta­ments com el de Valen­tino Rossi a Malàisia quan es va des­em­pa­lle­gar de Marc Márquez amb una pun­tada de peu que el va treure de la pista. I més quan el pro­ta­go­nista és el nou vega­des campió del món, no pre­ci­sa­ment un jove inex­pert amb trenta-sis anys. També són greus algu­nes entra­des que es veuen contínua­ment als ter­renys de joc. I, fora d'aquests, tam­poc és gens edi­fi­cant veure com algu­nes figu­res, amb ingres­sos d'escàndol en el món en què vivim, defrau­den Hisenda o com les direc­ci­ons d'algu­nes orga­nit­za­ci­ons mun­di­als i esta­tals espor­ti­ves estan mina­des per la cor­rupció. I ho són perquè s'han con­ver­tit en models que influ­ei­xen en milers de segui­dors i, en aques­tes oca­si­ons, pro­jec­ten uns valors nega­tius.

Però, tot ple­gat, no deixa de ser una con­seqüència ine­vi­ta­ble de la con­cepció de l'esport com un espec­ta­cle, ja no de mas­ses, sinó glo­bal i glo­ba­lit­zat gràcies a les grans cade­nes tele­vi­si­ves. I seguir l'empremta mar­cada per la pressió mediàtica com­porta anar sem­pre al límit o una mica més enllà. Ja no manen només els resul­tats, sinó també les audiències.

I, el mis­teri i l'encant a la vegada, és que, mal­grat tot i amb els clars i obs­curs posats de relleu, cen­te­nars de mili­ons de per­so­nes arreu del món saben més d'aquest selecte grup d'esports, equips o esde­ve­ni­ments espor­tius que de qual­se­vol altre tema inter­na­ci­o­nal. Vet aquí una capa­ci­tat veri­ta­ble de comu­ni­cació i d'inter­con­nexió a escala mun­dial. Per això són impor­tants els valors que es trans­me­ten.