A foc lent
El Barça de Luis Enrique no és una bala perduda, ni un objecte no identificat o un navegant sense brúixola. És el campió de la lliga, la copa i la Champions. Tothom sap d'on ve, a on pretén arribar i amb què. El problema són les circumstàncies molt adverses superposades (pretemporada accidentada, moltes lesions importants i reforços segrestats), que han debilitat la plantilla i han desdibuixat alguns dels aspectes forts d'aquest equip durant el primer tram de la temporada. Efectes? Control dels partits inferior, excessiva vulnerabilitat defensiva (1,3 gols per partit), rendiment fora de casa molt pobre (6/12 punts i balanç gols de -2), mig camp tendent a la irrellevància i més dependència del trident, ara amb només dues punxes. La visita tradicionalment traïdora al camp del Getafe no treu l'equip de la tempesta perfecta en què es troba immers, però almenys ha servit per reconfirmar el rumb i avançar en la direcció correcta mentre no escampa. Les bones notícies, telegrafiades, dirien més o menys això: “Victòria fora de casa, equip curt, joc sota control, porteria a zero, Iniesta reapareix i el mig del camp creix.” Restaria explicar, encara, que no va créixer amb Iniesta, sinó amb aquest Sergi Roberto que s'ha convertit ja en l'outsider d'aquest Barça i en el fitxatge del 2015. Un esdeveniment una mica inesperat fins i tot per als militants del concepte Masia, però una realitat esperançadora tenint en compte la urgència per recuperar gruix i influència al mig del camp i la progressiva pèrdua de protagonisme del planter al primer equip. El seu partit a Getafe és rodó, la seva assistència en el primer gol és de crac, però sobretot la irrellevància d'altres temporades ara és influència i cada cop més destacable. La remuntada (gol inclòs) contra el Bayer Leverkusen i les dues assistències de Getafe són exemples, però la sensació és continuada; no és puntual. Culpa de Luis Enrique? Segur, però les circumstàncies de l'equip (adéu de Xavi, sanció FIFA, lesions) i la seva pròpia maduresa també hi han ajudat.