APier Paolo Pasolini, assassinat ara fa quaranta anys a la platja romana d'Ostia, li agradava molt el futbol. En va escriure amb conceptes com ara que els brasilers practicaven un futbol de poesia, en què la inspiració individual creava alguna jugada inesperada i bella, i els europeus un futbol de prosa, més atent al joc col·lectiu i a les disposicions tàctiques. Però, a més, Pasolini jugava a futbol i diuen que prou bé. Hi jugava als descampats dels borgate, els barris populars de la perifèria romana, on va instal·lar-se en arribar a la ciutat l'any 1950. Allà hi va descobrir exaltat el llenguatge i la vitalitat d'una població dels marges: a Roma encara existia en aquells anys un món arcaic aliè a la industrialització i al consum.

Passats els anys, Pasolini va observar que la televisió i el consumisme s'havien introduït als borgate: la Roma lumpen era víctima d'un genocidi; la cultura de masses devastava la cultura popular bastida amb un llenguatge propi, les històries transmeses oralment, les cançons. L'homogeneïtzació cultural s'acordava amb la del desig: “Tothom desitja les mateixes coses i es comporta de manera semblant.” Aquesta crítica a l'homogeneïtat lligada al consum té una ressonància brutal en el món actual. En la seva última entrevista, realitzada pel periodista Furio Colombo el matí del dia en què, a la nit, el cineasta i poeta va ser assassinat, Pasolini va afirmar: “Hi ha una educació comuna que fa que ho vulguem tot a qualsevol preu. Tots som culpables perquè estem disposats al joc de la massacre. A condició de tenir. L'educació rebuda es declina en aquests termes: tenir, posseir, destruir.”

Pasolini considerava que la gent del lumpen (com tothom) es perdia en caure en la temptació de la possessió incentivada pel consumisme.
De fet, en una de les seves primeres pel·lícules, Mamma Roma, ja hi ha la idea que una mare (la prostituta interpretada per Anna Magnani) i el seu fill es perden quan abandonen la seva barriada perquè la dona creu que pot tenir més. Desarrelat, el noi viu en una insatisfacció desesperada i cau en la delinqüència. Un dels seus únics moments de felicitat és quan, al barri, veu que juguen un partit de futbol i, com feia Pasolini, entra al camp/descampat. En fi, he pensat en Pasolini a propòsit d'aquesta història sòrdida d'un xantatge a Mathieu Valbuena en què, diuen que per fidelitat als amics del seu barri d'origen, Karim Benzema està implicat. El futbol no com l'alegria de jugar junts al barri, sinó com la possibilitat de tenir-ho tot, ha dut Benzema al frenesí de comprar tots els luxes, sobretot cotxes amb els quals córrer a velocitats tremendes: cap on va? Ha sortit del barri de Bron Terraillon, a l'est de Lió, però hi està atrapat. Atrapat en un barri també contaminat pel desig de posseir i que fa que els seus vells amics cobegin allò que ell té i s'aboquin a la violència i al xantatge: posseir, destruir.