APier Paolo Paso­lini, assas­si­nat ara fa qua­ranta anys a la platja romana d'Ostia, li agra­dava molt el fut­bol. En va escriure amb con­cep­tes com ara que els bra­si­lers prac­ti­ca­ven un fut­bol de poe­sia, en què la ins­pi­ració indi­vi­dual cre­ava alguna jugada ines­pe­rada i bella, i els euro­peus un fut­bol de prosa, més atent al joc col·lec­tiu i a les dis­po­si­ci­ons tàcti­ques. Però, a més, Paso­lini jugava a fut­bol i diuen que prou bé. Hi jugava als des­cam­pats dels bor­gate, els bar­ris popu­lars de la perifèria romana, on va ins­tal·lar-se en arri­bar a la ciu­tat l'any 1950. Allà hi va des­co­brir exal­tat el llen­guatge i la vita­li­tat d'una població dels mar­ges: a Roma encara exis­tia en aquells anys un món arcaic aliè a la indus­tri­a­lit­zació i al con­sum.

Pas­sats els anys, Paso­lini va obser­var que la tele­visió i el con­su­misme s'havien introduït als bor­gate: la Roma lum­pen era víctima d'un geno­cidi; la cul­tura de mas­ses devas­tava la cul­tura popu­lar bas­tida amb un llen­guatge propi, les històries trans­me­ses oral­ment, les cançons. L'homo­geneïtzació cul­tu­ral s'acor­dava amb la del desig: “Tot­hom desitja les matei­xes coses i es com­porta de manera sem­blant.” Aquesta crítica a l'homo­geneïtat lli­gada al con­sum té una res­sonància bru­tal en el món actual. En la seva última entre­vista, rea­lit­zada pel peri­o­dista Furio Colombo el matí del dia en què, a la nit, el cine­asta i poeta va ser assas­si­nat, Paso­lini va afir­mar: “Hi ha una edu­cació comuna que fa que ho vul­guem tot a qual­se­vol preu. Tots som cul­pa­bles perquè estem dis­po­sats al joc de la mas­sa­cre. A con­dició de tenir. L'edu­cació rebuda es declina en aquests ter­mes: tenir, pos­seir, des­truir.”

Paso­lini con­si­de­rava que la gent del lum­pen (com tot­hom) es per­dia en caure en la temp­tació de la pos­sessió incen­ti­vada pel con­su­misme.
De fet, en una de les seves pri­me­res pel·lícules, Mamma Roma, ja hi ha la idea que una mare (la pros­ti­tuta inter­pre­tada per Anna Mag­nani) i el seu fill es per­den quan aban­do­nen la seva bar­ri­ada perquè la dona creu que pot tenir més. Des­ar­re­lat, el noi viu en una insa­tis­facció des­es­pe­rada i cau en la delinqüència. Un dels seus únics moments de feli­ci­tat és quan, al barri, veu que juguen un par­tit de fut­bol i, com feia Paso­lini, entra al camp/des­cam­pat. En fi, he pen­sat en Paso­lini a propòsit d'aquesta història sòrdida d'un xan­tatge a Mat­hieu Val­bu­ena en què, diuen que per fide­li­tat als amics del seu barri d'ori­gen, Karim Ben­zema està impli­cat. El fut­bol no com l'ale­gria de jugar junts al barri, sinó com la pos­si­bi­li­tat de tenir-ho tot, ha dut Ben­zema al fre­nesí de com­prar tots els luxes, sobre­tot cot­xes amb els quals córrer a velo­ci­tats tre­men­des: cap on va? Ha sor­tit del barri de Bron Ter­rai­llon, a l'est de Lió, però hi està atra­pat. Atra­pat en un barri també con­ta­mi­nat pel desig de pos­seir i que fa que els seus vells amics cobe­gin allò que ell té i s'abo­quin a la violència i al xan­tatge: pos­seir, des­truir.