No em venguin jugadors amb grans titulars o repetint-me la mateixa jugada mil cops perquè cregui en ell sense haver-lo vist jugar. Ja fa anys que no compro jugadors a través de l'interès que sovint hi ha entre els intermediaris i la necessitat dels mitjans de fer portades. Poseu-lo al camp i a veure què sap fer, i esperem uns dies.

Neymar no té la culpa de l'enrenou econòmic que l'acompanya des que va aterrar a Barcelona ni de l'estratègia del Barça (Sandro Rosell) i del seu pare per guanyar més, mig enganyant altres actors que consideraven que tenien dret a sucar en el repartiment de calés. Ell només és jugador de futbol i, per tant, mereix que la crítica li arribi pel que fa al camp, on en el seu primer any va ser força discret, va millor el curs passat quan Messi va decidir que el Barça havia de guanyar un altre triplet i, alhora, des de la banqueta es va determinar que les rotacions i les indicacions es reduirien al mínim amb els tres de davant per evitar situacions desagradables, com en algun moment s'havien produït en algun canvi.

Aquesta temporada va arrencar amb contactes entre Neymar i el United, cosa que fins que no renovi, si és que finalment ho fa pel Barça, estarem arrossegant fins a final de curs, en què no dubtem que –a Manchester no només hi ha molts diners– l'equip de Van Gaal, igual que amb l'arribada a la desesperada de Rivaldo en el primer any de l'holandès a Barcelona, farà l'impossible per endur-se al Teatre dels Somnis alguna peça de caça major.

Després es va lesionar Messi i va ser impossible no posar totes les mirades en un jugador que ja ha avançat que l'estiu que ve no només vol jugar la copa Amèrica, sinó que vol participar en els Jocs del seu país, a Rio. Neymar havia de ser alguna cosa més que una icona comercial, l'abanderat dels brasilers i un projecte d'alguna cosa que encara a can Barça no s'havia vist, i més quan sobre ell ha recaigut la responsabilitat de ser en un futur el líder quan Messi decideixi que ja ho ha donat tot. En el primer intent per fer de líder, després d'haver guanyat un patidíssim partit contra el Leverkusen ja sense Messi, va semblar que els partits a les quatre de la tarda i més a Sevilla no encaixaven amb els barcelonistes, que van perdre malgrat que algunes cròniques van voler veure en l'actuació de Neymar el que en realitat no va fer.

Ni en el 5-2 contra el Rayo, amb quatre gols del brasiler, la golejada blaugrana es va acompanyar de bon futbol, que sí que va exhibir a dojo l'humil equip madrileny. Ha estat en les darreres actuacions, i especialment diumenge passat contra el Vila-real, quan Neymar ha posat a disposició de tothom la seva gran vàlua com a futbolista.

El meravellós gol amb què va tancar el 3-0 contra els castellonencs va ser la cirera del pastís d'un jugador que potser necessitava un espai on esplaiar-se més enllà de viure sempre sota l'influx de Messi. Aquest salt de qualitat de ben segur que li atorgarà prestigi i confiança quan torni el crac argentí, que recuperarà els galons i l'autoritat davant d'un Neymar que per ser creïble ja no li estarà permès viure mai més a l'ombra de Messi.