Síndrome aspiracional
El futbol té una dinàmica cíclica perversa. L'axioma diu que ets tan bo com indica el teu últim resultat. Ara l'Espanyol estava vivint aquesta roda demoníaca amb una revifada intensitat. Una sensació incrementada gràcies a l'anunciada compra de Chen Yansheng del paquet majoritari d'accions de l'entitat. Hi ha pressa per canviar-ho tot, per desfer els camins i traçar-ne d'altres més ambiciosos. Sortir de la mediocritat i el conformisme i pujar un graó la qualitat de la mercaderia. L'Espanyol, i més concretament la seva afició, vol deixar aparcat els rigors de l'economia de guerra dels últims anys i aconseguir un producte d'aquells aspiracionals. La fustigada afició periquita fa massa temps que menja entrepans i veu com d'altres es fan un fart de fotre's tiberis pantagruèlics. Estan fatigats d'anar a la feina amb un cotxe atrotinat, de més de deu anys, i ara miren els aparadors dels concessionaris de les grans marques, ja no com un objecte impossible de desig, sinó paladejant el tacte del cuir del volant i veient-se, en breu, pilotant un dels bòlids més ràpids del mercat. Tots aquests comportaments són recognoscibles en els nous rics als quals acaba de tocar una petita fortuna. Els aficionats estan en aquest procés de transformació. Un canvi de rumb també fomentat per certes forces vives del club que parlen de viure instal·lats entre el quart i el sisè lloc en la lliga. S'ha acabat la misèria! Perillós discurs per convèncer una parròquia ansiosa d'estímuls positius. I en aquest escenari, molts actors semblen fer nosa o no s'adeqüen a l'exigència futura dels nous temps, com el tècnic, que torna a ser l'ase del cops. Res de nou. Ara mateix, però, tot el que s'ha creat en la darrera setmana són expectatives de futur. El present, el més immediat, a l'Espanyol és totalment diferent. L'equip que hi ha per competir és el de l'economia de guerra i no el que ens pensem que hi ha a l'idíl·lic aparador.