La marca Under Armour va apostar per Steve Curry i Jordan Spieth quan encara no eren les estrelles que ja són ara
No ha estat aquesta la setmana més edificant en el món de l'esport. En la línia dels últims temps, abunden les notícies de successos a les planes d'esports. El dopatge d'estat a Rússia amb els seus atletes com en els pitjors temps del bloc soviètic, la renúncia del president de la Federació Alemanya de Futbol, Wolfgang Niersbach, per la presumpta compra de vots perquè Alemanya fos la seu del mundial del 2006, els indicis que impliquen un mite com Franz Beckenbauer en el mateix afer, són qüestions que embruten l'esport. Tampoc no ha estat gens edificant el desenllaç del mundial de motociclisme, amb uns lamentables comportaments dels pilots implicats, per no dir de determinats mitjans de comunicació. I abominables han estat les revelacions sobre Benzema en el cas d'extorsió a Valbuena. En termes una mica més recreatius, completen la galeria d'horrors de la setmana l'enèsima derrota de l'ego de Mourinho i l'exaltació extemporània de l'ego de Cristiano Ronaldo amb l'estrena de la pel·lícula que el glorifica.
Afortunadament, també hi ha hagut protagonistes d'esdeveniments esportius que cal rescatar de tota aquest immundícia. Vegem-los.
El base dels Golden State Warriors, campió i millor jugador de la temporada anterior, ha batut el rècord anotador del gran Michael Jordan en l'arrencada de la temporada. Està en el seu millor moment i no hi ha dubte que ingressarà a l'Olimp del escollits de l'NBA. No m'estendré a glossar-ne les qualitats. N'hi ha que hi entenen més que jo. Però sí que m'agradaria apuntar un fet. Curry és una de les principals icones de la marca esportiva Under Armour, que ja s'ha fet un lloc en el gran mercat. I ho ha fet apostant sobretot per esportistes emergents com a icones. “Som la marca de la pròxima generació”, diuen. Entre els emergents, Under Armour no hauria pogut tenir més visió de futur quan en les seves apostes pel mateix Steve Curry quan encara no era la superestrella que és ara i pel golfista Jordan Spieth, que a l'edat que també es va fer professional Tiger Woods ja està trepitjant la seva estela. No era el mateix que apostar per estrelles consolidades com ara Michael Phelps, Tom Brady i Lindsey Vonn.
El tennista serbi guanya el torneig de París-Bercy, el seu desè títol de la temporada. No té la classe de Roger Federer ni n'espectacularitat del millor Rafa Nadal, els seus competidors coetanis, però és una màquina de guanyar (94% dels partits que disputa). El tennis s'ha beneficiat com a esport de la pujada general de nivell que suposa tenir jugadors com Federer i Nadal competint per ser els millors. I Djokovic ha recollit els beneficis d'haver emergit entre ells, ja que s'ha convertit també en el primer tennista que ha superat els 16 milions de dòlars en premis. S'ho ha guanyat.
Li arriba la gran oportunitat. Segon de Rijkaard, dos anys al Celta (en què va fer debutar joves del planter com Iago Aspas, Hugo Mallo, Yoel i altres) i tres al Barça B, ara a la Real Sociedad té una plantilla excel·lent per demostrar si és un entrenador de primer nivell. Sort.
