Hi ha una frase feta que diu que la millor defensa és un bon atac. I això és el que ha fet el govern rus davant l'acusació de dopatge sistemàtic que ha recaigut sobre el seu atletisme per part de l'Agència Mundial Antidopatge. El banc rus VTB va trencar ahir el patrocini que tenia amb la Federació Internacional d'Atletisme, i Rússia ha llançat i desmentit en poc temps l'amenaça de boicotejar els Jocs Olímpics de Rio si es prohibeix que hi participin els seus esportistes sota sospita. Putin ha demanat una investigació interna, però, al mateix temps, ha obert la veda de les mesures de pressió contra el que considera una nova agressió de l'enemic exterior, d'acusacions sense fonament. Ja fa temps que l'atletisme rus està sota sospita. Rússia va liderar el medaller del mundial del 2013 que van fer a casa seva (Moscou) amb disset medalles. L'estiu passat, dos anys més tard, només en van guanyar quatre. No hi van enviar cap marxadora en categoria femenina, una disciplina que havien dominat de manera hegemònica, ni tampoc cap llançadora de martell ni de pes. Ja hi va haver destitucions: de l'antic president de la Federació Russa d'Atletisme, d'entrenadors. I suspensions, com les de les principals figures de la marxa. Fa uns dies, el president de la federació russa, Vadim Zelichenok, va recomanar als seus atletes que no participin en el mundial de pista coberta de Portland 2016. I el director tècnic rus, Iuri Borzakovski, ha suggerit als seus atletes que s'entrenin amb entrenadors estrangers. El director suspès del laboratori antidopatge de Moscou va admetre que s'havien destruït 1.417 mostres sospitoses de dopatge. Tot plegat fa tuf d'una praxis de dopatge sistematitzada i dissenyada des d'altes instàncies. Però el càstig ha de recaure en tots els atletes russos? Donar a cadascú el que li pertany és la raó de ser i la idea en què es fonamenta la justícia. El càstig col·lectiu suposaria un precedent perillós per a l'esport i la justícia.