França, l'ullet; Roma, la cresta

Si picar l'ullet és un símptoma de picar­dia, picar la cresta l'és d'admo­nició. ¿I qui és mes­tre en l'art d'amo­nes­tar sinó aquell qui passa entre els sem­blants amb el posat de qui entra a l'aero­port amb una tar­geta VIP a la car­tera?

La notícia que el pri­mer minis­tre francès con­si­dera la pos­si­bi­li­tat que el Fut­bol Club Bar­ce­lona pugui jugar la lliga del seu país després d'una even­tual decla­ració d'inde­pendència cata­lana (pos­si­bi­li­tat que amb els lec­tors ja vam aven­tu­rar aquí el 23 d'agost del 2011) s'afe­geix a la bona nova que França dis­pu­tarà la final de la seva lliga naci­o­nal de rugbi al Camp Nou el dia de Sant Joan de l'any que ence­ta­rem en plena ofen­siva per a l'eman­ci­pació comuna.

Té picar­dia, França, gai­rebé diríem que des de sem­pre. Ja en va tenir Napoleó quan va ense­nyar-nos la poteta de l'edició en català dels dia­ris amb què volia gua­nyar-se'ns la sim­pa­tia i n'ha tin­gut cada vegada que li ha cal­gut que la sang que li solca l'himne tan repu­tat de la Mar­se­llesa no fos seva. Ara, ja ens va bé dei­xar-nos esti­mar, si vigi­lem que el preu de la puta que ens mos­tra i el de la Ramo­neta que no ens ense­nya no sigui com el del trac­tat dels Piri­neus ni el dels camps de con­cen­tració d'Arge­lers o de Ribe­sal­tes.

Roma és dife­rent. Roma és un dimoni. L'església de Roma, vull dir; aque­lla que sen­ten­cia Roma locuta, causa finita. La desig­nació del bisbe que va afa­vo­rir l'esmi­co­la­ment de la diòcesi de Lleida en bene­fici de la de Bar­bas­tre-Montsó, com a nou arque­bisbe de Bar­ce­lona res­pon al tra­di­ci­o­nal cinisme vaticà dis­fres­sat de pater­na­lisme diplomàtic. Que enviïn amb l'esquer que parla català (perquè és nas­cut a la Franja que tant fus­tiga la cúria) un vir­rei que té el des­ver­go­nyi­ment de dir que ve a conèixer-nos per ser­vir-nos és tan deni­grant que només s'entén de qui aterra con­vençut que ens haurà d'amo­nes­tar perquè és un VIP que prové de les altu­res.