Si picar l'ullet és un símptoma de picardia, picar la cresta l'és d'admonició. ¿I qui és mestre en l'art d'amonestar sinó aquell qui passa entre els semblants amb el posat de qui entra a l'aeroport amb una targeta VIP a la cartera?

La notícia que el primer ministre francès considera la possibilitat que el Futbol Club Barcelona pugui jugar la lliga del seu país després d'una eventual declaració d'independència catalana (possibilitat que amb els lectors ja vam aventurar aquí el 23 d'agost del 2011) s'afegeix a la bona nova que França disputarà la final de la seva lliga nacional de rugbi al Camp Nou el dia de Sant Joan de l'any que encetarem en plena ofensiva per a l'emancipació comuna.

Té picardia, França, gairebé diríem que des de sempre. Ja en va tenir Napoleó quan va ensenyar-nos la poteta de l'edició en català dels diaris amb què volia guanyar-se'ns la simpatia i n'ha tingut cada vegada que li ha calgut que la sang que li solca l'himne tan reputat de la Marsellesa no fos seva. Ara, ja ens va bé deixar-nos estimar, si vigilem que el preu de la puta que ens mostra i el de la Ramoneta que no ens ensenya no sigui com el del tractat dels Pirineus ni el dels camps de concentració d'Argelers o de Ribesaltes.

Roma és diferent. Roma és un dimoni. L'església de Roma, vull dir; aquella que sentencia Roma locuta, causa finita. La designació del bisbe que va afavorir l'esmicolament de la diòcesi de Lleida en benefici de la de Barbastre-Montsó, com a nou arquebisbe de Barcelona respon al tradicional cinisme vaticà disfressat de paternalisme diplomàtic. Que enviïn amb l'esquer que parla català (perquè és nascut a la Franja que tant fustiga la cúria) un virrei que té el desvergonyiment de dir que ve a conèixer-nos per servir-nos és tan denigrant que només s'entén de qui aterra convençut que ens haurà d'amonestar perquè és un VIP que prové de les altures.